Carla Torres: "Sé les emocions que transmet l'Alzheimer"

Als 6 anys, Carla Torres (Sant Cugat del Vallès, 2000) escrivia guions i els donava forma utilitzant els seus dos soferts germans petits (avui tenen 14 i 11 anys). Als 13 li van regalar el primer mòbil i va experimentar amb els programes d’edició que trobava a la xarxa. Però acabada l’ESO, i sacsejada com tota la seva generació per aquesta correntada neoliberal que dona l’esquena a tot el que és artístic, va pensar a fer el batxillerat científic i encaminar els seus passos a Biologia. Llavors, va escoltar la seva naturalesa –i els seus pares– i va fer un gir radical.

–¿Què ha passat en un any?

–He canviat d’escola, estudio batxillerat artístic i he guanyat cinc premis per Alois, un curt sobre l’Alzheimer que la Fundació ACE utilitzarà per explicar la mirada de l’adolescent sobre la malaltia.

–Quin canvi.

–Si els meus pares [Carlos i Montse, divorciats] no arriben a dir-me: «Et coneixem, prova-ho, t’agradarà», res d’això hauria passat. Tinc sort de tenir uns pares com ells. I estic orgullosa del curt.

 

–El tema no és un cap de setmana amb les amigues precisament.

–Quan li vaig explicar la idea al professor de guió em va dir que era molt bona, però molt complexa. Vaig voler demostrar que era capaç d’escriure-la. Al principi no sabia per on començar, però quan em vaig posar a escriure no podia parar. El guió es va escriure sol. El vaig acabar en dos dies. El professor el va llegir, quatre vegades, i em va dir que es va quedar impressionat.

–Després va haver de convèncer les actrius.

–Li vaig explicar la idea a Lua Anaya [té 19 anys i estudia art dramàtic], li vaig enviar el guió i em va proposar que la malalta fos la seva mare en la vida real [Tita Roig]. ¡Fantàstiques totes dues! Perquè s’entengués la història, hi havia moltes escenes, moltes coses a dirigir, i només disposàvem d’un cap de setmana per rodar al pis del meu pare (ens el va cedir i va posar el càtering).

–Són 13 minuts hipnòtics.

–Vaig elegir aquesta història perquè la conec. La meva àvia materna té Alzheimer. Sé les emocions que et transmet.

–Molt tristes.

–He vist l’evolució de la meva àvia, que actualment està en una residència. La meva mare és la que més ho viu, perquè és la seva filla. Ella ens intenta preservar, però nosaltres, els meus germans i jo, ens adonem de tot.

–Per descomptat.

–El pitjor és que no et reconegui. Totes aquelles històries viscudes amb ella, tot l’amor que li vas donar i et va donar, no se’n recorda, de res. És terrible que et miri com una desconeguda, com una assistenta i res més. S’ha de tenir paciència. No intentar alguna cosa que no es pugui. Estimar molt.

–Llàstima que no disfruti del seu talent.

–Sí. Però el curt ha fet que més persones coneguin la seva malaltia.

–I que la seva mare faci un ‘cameo’, i el seu pare celebri el seu èxit com si fos la Champions. ¿Vergonyeta?

–¡A mi m’agrada que siguin així! 

 

–¿Quina mena de cine vol fer?

–M’interessa emocionar, introduir la gent dins de la història, que senti empatia amb els personatges. El director que més m’agrada és J. A. Bayona.

–¿Un repartiment per a una pel·li ideal?

–Mmm. Jennifer Lawrence, perquè sap fer comèdia i drama, i Johnny Depp, que té molt de carisma.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

–I la seva generació fent selfies...

–Jo faig coses d’adolescent, ¿eh? Quedo, surto… Però tenir a prop l’Alzheimer et fa madurar una mica més ràpid.