El cine més veterà de Catalunya és en un poble de 270 habitants

Es va entestar a obrir un cine quan ni tan sols hi havia llum a Caseres, un dels pobles més petits de les Terres de l’Ebre. Amb prou feines 270 habitants sobreviuen en aquest enclavament a tocar del riu Algars, al límit de Catalunya amb Aragó. No obstant, la història de la cinematografia a Espanya hauria de dedicar un capítol a aquest municipi i al seu veí Javier Escarceller, a qui, amb 100 anys acabats de fer, se li continuen il·luminant els ulls quan entra amb parsimònia a la cabina de l’única sala de cine que no ha tancat des que ell mateix la va habilitar, el 1951.

Mentre milers de sales han sucumbit a la modernitat de la televisió i a la crisi a tot el país, el Cine Moderno continua obrint puntual, cada diumenge a la tarda, juntament amb una màquina de crispetes que es posa en marxa només quan la pel·lícula augura una bona entrada. Habitualment, no hi ha més de 20 o 30 espectadors, però hi va haver un temps en què amb prou feines venia tres o quatre entrades. Posar en marxa el projector cinematogràfic, ara digital, serà deficitari, però al Javier li produeix un emocionant «calfred» constatar que deixar-se seduir per la fantasia és una cosa a la qual molts no s’atreveixen, com va fer ell.

50.000 benemèrites pessetes

50.000 benemèrites pessetesTot i que només cobreix despeses amb alguna famosa estrena, avui «seguirà el programa posat» a la cartellera d’aquest sexagenari cine que ara regenten els seus nebots i que ha sigut embrió d’11 sales en 11 municipis de la zona.

«Estàvem en ple franquisme i em van nomenar alcalde a dit el 1945, però em va agradar la idea perquè llavors vaig comprendre que tindria els mitjans necessaris per portar la llum a Caseres i d’aquesta manera atendre a una crida sentimental, al capritx de jove com era per a mi obrir un cinema», explica el Javier recordant els seus inicis en plena postguerra. Va trigar sis anys a complir el seu anhel. Il·lusionat, aquest centenari –de pas ferm de les seves llargarudes cames sense bastó–, porta a sota el braç el llibre que ell mateix va escriure per relatar la seva història. Lo imposible, posible, el va titular. Hi explica que li va ser possible adquirir el primer projector perquè els guàrdies civils que custodiaven el poble els anys 50 van acceptar encantats pagar a l’escot les 50.000 pessetes que valia el dispositiu.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

La gran estrena va omplir amb Agustina de Aragón. «Tothom venia molt ben vestit i els homes amb corbata perquè, si no, no podien ballar i aquella mitjanit van sortir tots xops per la calor», recorda el Javier. No li va fer res obrir la sala sense butaques. Durant vuit anys, els veïns es van portar les cadires, fins que va aconseguir tenir prou diners per endreçar el galliner. «Portar el cine va ser una sensació, va ser una cosa molt gran i inaudita per a un poble com aquest», sosté. El Javier també va haver d’esquivar la censura franquista, a més de la persecució 14 anys d’un sacerdot tan entestat a clausurar la sala com ell a desafiar els elements. «Em va denunciar dient que hi entraven menors, però el dia que van enviar un inspector, curiosament, només hi havia adults», explica divertit. Va suportar també menyspreus: «Em van dir llunàtic, presumit, fanàtic, fins i tot em van acusar d’anar contra el cine, però vaig complir la il·lusió de poeta barat que tenia i des de llavors m’ha acompanyat sempre, ha sigut aquell amor tan intens que ho desborda tot», diu orgullós.

Nebots convençuts

Nebots convençutsNomés durant tres setmanes, les que va durar el dol que el Javier va voler guardar a la mort del seu fidel ajudant Miguel, el municipi es va quedar sense cartellera des de la primera sessió, l’1 de setembre del 1951. Fa deu anys va morir el seu gran company, el Totó del seu propi Cinema Paradiso. Només aquella pèrdua i l’avanç inexorable d’una vellesa ja centenària van aconseguir fer trontollar la persistència del cinema de Caseres. El seu nebot Josep Maria i el seu fill, l’Aleix, van acceptar el llegat de l’avi solter: «Quan va arribar als 90 anys no sabia què fer i ens va oferir agafar les regnes del negoci», explica el Josep Maria. «Al principi vam decidir provar-ho durant un temps, bàsicament perquè ens sabia greu que perdés la il·lusió per una cosa que havia creat i fet créixer des de zero, així que vam acceptar portar-lo si més no fins que es morís», apunta. Però l’avi no ha estat disposat a morir-se per no donar cap excusa perquè tanquin el cinema, i mentrestant, el creixement i la modernització del negoci han fet desaparèixer els dubtes. «El cinema no pot morir perquè és un art, i l’art no mor mai», sentencia el vell alcalde cinèfil.