L'heroïna de l'anorèxia

El sincer relat de la lluita d'una noia britànica contra la malaltia obté aplaudiments i milers de seguidors a les xarxes socials

Connie Inglis relata a Instagram com està superant l’anorèxia. / ELPERIÓDICO

3
Es llegeix en minuts
EL PERIÓDICO / BARCELONA

En el text que acompanya el vídeo que va fer públic a Instagram dissabte a la nit, Connie Inglis, la britànica de 21 anys que ha fet un inspirador relat públic de la seva lluita contra l’anorèxia, recorda que ha passat «molts anys de la seva vida» odiant el seu propi cos, «intentant ser més prima i més bonica» i evitant aliments que sabia que li agradaven però que s’havia convençut a si mateixa que no es podia permetre. En el vídeo apareix en roba interior, exhibint un cos normal, ballant alegre mentre subjecta amb les mans un paquet de patates i dues barretes de xocolata. Al text escriu que ha tingut dubtes sobre si hauria de menjar xocolata després d’ un dia dedicat a no fer res, però després diu que li importa un rave. «¿Sabeu què? ¡Friso per menjar xocolata i això és el que faré!»

Inglis és londinenca però viu a Leeds, al centre d’Anglaterra. Treballa en una botiga de roba i estudia Belles Arts al Leeds College of Art. Després de gairebé una dècada de problemes vinculats a desordres alimentaris, el desembre del 2015 va ser ingressada d’urgència a l’hospital (el tercer ingrés, fet i fet el definitiu), en un estat que ella mateixa admet que era lamentable. «El meu pes havia baixat terriblement el desembre del 2015», va explicar.

VA REBUTJAR EL TRACTAMENT

Van intentar alimentar-la amb tubs però ella va rebutjar el tractament: «Estava molt malalta i no podia veure que era el que el meu cos necessitava, així que vaig lluitar contra això». Va ser traslladada a un pavelló per a víctimes de desordres alimentaris i allà va passar els sis mesos següents. «Començant a poc a poc a fer coses per mi mateixa un altre cop», escriu.

El forat va quedar consignat al seu facebook. Després d’una foto del 5 de desembre del 2015 al costat de l’arbre de Nadal –un primer pla de la seva cara xuclada–, va reaparèixer al maig, no tan prima, rejovenida. Més o menys per aquella època va obrir un compte a Instagram (my life without ana, la meva vida sense anorèxia) per relatar el procés que començava: el que la convertiria en una persona que s’alimentava normalment i que tenia un cos normal. 

Va fer-ne un relat sincer. Va publicar fotos de com li anava canviant el cos amb textos que parlaven de penes i alegries. Avui té 16.000 seguidors i el seu cas ha sigut difós per la premsa anglesa. A mitjans del 2015, quan Inglis formava part d’aquelles xifres, la sanitat pública britànica va divulgar que els casos de trastorns alimentaris havien augmentat el 89%. En especial entre els joves. En especial les noies.

400.000 ESPANYOLES

No és un problema només del Regne Unit. Estudis recents xifren en 400.000 el nombre de dones espanyoles víctimes d’anorèxia nerviosa. És una estadística que no ha variat substancialment des dels anys 90, com sí que ho ha fet l’edat dels malalts més joves, que avui poden tenir fins a 13 anys. En casos puntuals, menys. A Catalunya, les estadístiques apunten a prop de 30.000 noies víctimes de la malaltia, i que el 2% de catalans pateixen anorèxia. És una malaltia femenina: el 85% dels que la pateixen són dones.

Notícies relacionades

La jove Inglis ensenya el seu cos sense complexos a la xarxa. S’agafa els mitxelins amb les mans (ara en té) i els fotografia sense vergonya. Es fotografia de cara, de perfil, d’esquena, gairebé sempre en roba interior i gairebé sempre somrient. Al final ha resultat inspiradora, i ha sigut fitxada per una organització de lluita contra l’anorèxia per recaptar fons.

Se la veu feliç. En una de les seves últimes entrades, juntament amb una sèrie de tres fotos que comprenen els últims vuit anys de la seva vida (una primíssima noia de 13 anys, una esquelètica jove ingressada en un hospital, una radiant dona recuperada i orgullosa de si mateixa), escrivia: «Em vaig turmentar físicament i mentalment. Em vaig dir a mi mateixa que era horrible i indigna de ser feliç. Vaig odiar el meu cos. Li vaig fer passar gana, el vaig fer patir, li vaig infligir un càstig incommensurable. ¡Aquella ja no és la meva vida!»