Prats de Lluçanès, la zona zero de la reforma horària

Dinen juntes en una sala de reunions, entre una impressora i una petita cafetera. Els agradaria una cosa més arregladeta, no haver d’anar al pis de dalt a escalfar el menjar. Però no es queixen. Cap a la una del migdia, treuen el tàper i es produeix aquell moment d’inconfessable tensió: ¿què deu haver portat l’altra? La Sara, la Irene, l’Anna i la Sophie treballen a l’Ajuntament de Prats de Lluçanès (Osona), el poble que va voler ser pioner en l’aplicació de la reforma horària. Elles ho han aconseguit. Diuen que per bé. Aquí tothom sap de què va això d’avançar la vida un parell d’hores. Però encara ho mediten en compartiments estancs. Falta, coincideixen, que tots els estaments socials es posin d’acord. ¿Algú que estigui en contra del projecte? Aquí, aparentment, ningú.

Els pobles petits són un ermot al migdia. Tot s’explica per l’horari comercial, amb les botigues tancades entre les 13.00 i les 17.00 hores (obren a les 10.00 i apaguen llums a les 20.00 hores). «No té cap sentit. En aquestes quatre hores passejo la gossa, llegeixo molt, faig el menjar a la meva dona, una migdiada».

Albert Clara regenta una botiga de complements al carrer Major i firmaria a cegues apujar la persiana a les nou del matí, dinar en una hora a les 12.30 i tornar a la feina a les tres per tancar el xiringuito cap a les sis de la tarda. «Quan tot canviï, jo m’hi apunto el primer». Aquest argument, el de demanar una locomotora, es repeteix en tots i cada un dels veïns consultats per aquest diari durant un dia a la zona zero de la reforma horària.

PROVA PILOT

Tot va passar a l’abril. Fabián Mohedano, el pare del projecte de canvi d’hàbits a Catalunya, i l’alcalde del poble, Isaac Peraire (ERC), es van confabular perquè la restauració de la localitat tastés la mel de la modificació de rutines durant una setmana. Es va acompanyar d’una campanya de promoció sobre les bondats de la proposta. Tothom qui esmorzés entre les set i les nou, dinés entre les 12.30 i les 14 hores i sopés de 19 a 21 hores, s’emportaria un número per a un sorteig en què el consistori regalava àpats. L’establiment en qüestió, a més a més, convidava a cafè o postres, segons convingués.

Josep Badia és el propietari del restaurant Cal Quico, un clàssic de Prats amb capacitat per a 400 persones, al peu del santuari de Lurdes. Celebra la bona intenció del pla, però sosté que és impossible esperar que els treballadors vinguin abans al seu menjador si el seu patró no canvia les regles del joc. És a dir, reivindica que abans de la gastronomia, es modifiqui la cosa laboral. I així, quadrant peces, Prats, com en un laboratori, es va adonant de l’efecte dòmino.

APRENDRE DELS ERRORS

L’experiència va generar un pòsit. I un cuquet. Fins i tot a l’escola pública van tractar l’assumpte. Van arribar a conclusions interessants, com que havent dinat estan menys motivats, cosa que ja se sabia però que els joves no havien verbalitzat. Natàlia Franch, la directora, és partidària d’acabar abans les classes, però, una vegada més, l’èxit de la iniciativa depèn d’agents externs.

Les extraescolars, per exemple. Si l’entrenador de futbol, que també treballa, no surt abans de la feina, és impossible que avanci l’entrenament programat per a les 18.30 hores. Si el col·legi s’acaba a les quatre de la tarda, el que passarà, apunta l’educadora, és que els pares hauran de buscar altres activitats per omplir el temps dels nens. O sigui, més despesa per a les famílies. «Fa falta una revolució, però no només dels col·legis: de tothom».

En això treballa, dins de les seves possibilitats, l’alcalde. Diu que creu molt en la reforma horària, tot i que admet que la seva feina dóna poc marge perquè pugui donar exemple. «Allò va servir perquè ens adonéssim del que s’ha de canviar perquè puguem començar abans el dia». Després de la restauració, el pròxim objectiu és l’educació. Un equip de la Universitat de Vic (UVic-UCC), liderat per la doctora en Pedagogia Laura Domingo, estudiarà de quina manera l’institut públic podria adaptar-se al projecte. Passa el que passa a tot arreu, que els nois surten de classe a les tres de la tarda, amb l’afegit que alguns joves vénen d’altres pobles i entre una cosa i l’altra s’asseuen a dinar gairebé a les quatre de la tarda. La idea seria que els alumnes vinguessin havent esmorzat al col·le a les vuit del matí. S’eliminaria una de les pauses, la de la una del migdia, quan se solen cruspir un entrepà i haurien d’estar dinant.

Domingo explica que entre el gener i el juny es parlarà amb professors, famílies i estudiants per valorar quines són les necessitats. A partir d’aquí, es faran una sèrie de propostes que s’aplicarien el curs següent. Serà, si tot va bé, el primer institut català a abraçar la reforma horària.

«MENGEM MILLOR»

Algunes funcionàries van aprofitar la prova del mes d’abril per canviar definitivament el seu horari, eliminant la mitja hora de l’esmorzar a mig matí. Expliquen que abans menjaven «qualsevol cosa» a l’arribar a casa, cap a les 15.15 hores. Ara es preparen el dinar la nit abans. Amb el temps, i no saben gaire per què, s’han adonat que mengen millor, que cuinen amb més cura. Totes tenen fills, i si aquelles dues hores fins a les cinc eren un parèntesi inútil, ara l’aprofiten per jugar a pàdel, fer ioga o pilates… «Tenim més temps per a nosaltres». Lamenten, però, que a aquelles hores –coses de ser pioner en alguna cosa– les botigues estiguin tancades. Recordin: d’una a cinc de la tarda, persianes abaixades; poble desert. Gats.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

L’ajuntament també està modificant horaris per anar sembrant consciència. El sopar del cap de setmana jove, per exemple, es va fer a les vuit del vespre, una hora i mitja abans del que era habitual. El pregó de la festa major d’hivern, al gener, s’avançarà 30 minuts. I els plens municipals es convoquen a les 19.30 i no a les 21.30 hores com s’havia fet sempre. Peraire admet que no s’han plantejat encara com abordar el tema amb les empreses, un dels ossos més durs de rosegar. «Saben perfectament de què va, però encara no s’han mogut».

Es tracta, en definitiva, de cultivar un missatge que genera petites victòries. Com per exemple la que va regalar el noi que es menjava un bocata després de migdia i es va trobar amb Peraire: «No em renyi, alcalde, ja sé que a aquesta hora hauria d’estar dinant». El dubte ara és saber què arribarà abans a Prats, si la reforma horària o bé l’anhelada comarca del Lluçanès.