Una parella a prova d'agressions

«Em trobo molt bé i és gràcies al Chester». L’Estrella (nom fictici) no havia tingut mai un gos, però ara que fa més de tres anys que viu amb el Chester no s’imagina la vida sense aquest company de pèl atzabeja. Per això sempre l’anomena quan algú li pregunta com està. «On jo vaig, ve ell», afirma segura. I això que fins que van crear aquesta particular societat els gossos li provocaven terror, però encara li feia més por el seu exmarit.

El seu cas va ser un conte de fades que es va convertir en un malson. «De nòvios tot era de color de rosa i quan ens vam casar va acabar sent un infern», recorda. Va aguantar agressions gairebé sis anys. «Va ser molt dur, et trobes sola i sense gent al voltant, estava fora del meu àmbit», recorda. Per això quan, després d’haver-lo denunciat, a la teràpia de grup l’hi van proposar, va acceptar integrar-se en el programa d’Escan.

En el seu cas, el procés d’adaptació va durar una mica més dels tres mesos que acostuma a allargar-se. «Quan vaig arribar, el gos ja estava ensenyat, a qui van haver d’ensenyar va ser a mi per la por que els tenia. Vaig ser la primera que hi vaig entrar i l’última que en vaig sortir. Quan estàvem practicant, jo deixava anar la corretja i me n’anava corrent i el gos se n’anava amb ells», rememora divertida.

COMPENETRACIÓ

Entre rialles recorda «els ensurts» que li causava a la gent en aquella etapa de compenetració. «Vaig haver de treure’m les pors i la veritat és que durant aquell temps ell va tenir més cap que jo, s’hi va acostumar molt ràpid», recorda. No va ser l’únic, els seus fills i fins i tot el seu nét també s’hi van acostumar de seguida. «No sóc molt gran però ja sóc àvia, i ni al meu nét ni als meus fills els fan cap por els gossos, així que la relació és de cine», assegura.

Tot i la imponent mida del pastor belga malinois, per ella la clau per controlar-lo és la «traça», no la força. De fet ho fa sense tenir quasi força al braç dret, tot i que diu que el mèrit no és seu. «Quan nota alguna cosa que no li agrada, enganxa el cul a les meves cames i em fa el cercle», diu. Aquest cercle l’ha salvat un parell de cops, ja que l’agressor ho va tornar a intentar, tot i que ho va fer per mitjà de sicaris.

«El meu ex gestiona diners i és molt covard, així que envia gent. Ell no ho fa. Però amb el Chester em sento segura», diu. «Una vegada va passar quan anava a sortir a comprar. M’estava esperant. El gos era al voltant meu i va veure una cosa estranya, que algú aixecava la mà, quan jo em vaig girar ja l’havia apartat», diu orgullosa. «Ara és un fill més a casa», afirma.

Els altres dos fills ja tenen més de 20  anys i fan la seva vida, per això per a l’Estrella el Chester no és només protecció, és companyia i també una responsabilitat. «El meu fill petit en té 23 i el gran 27, i de cop em vaig trobar sola a casa sense ningú que m’empenyés a sortir i el gos ho va fer. L’havia de treure a fer pipí o a passejar i ja només per això et vesteixes i et pentines i quan ets al carrer la gent et pregunta per ell i parles», explica.

RECUPERACIÓ

Notícies relacionades

El millor amic de la dona maltractada

¿Maltractar és delinquir?

Per a ella ha sigut una peça clau en la seva recuperació. «T’ajuda a aixecar-te, a treure’t la por que tens de parlar amb la gent, perquè et fa relacionar-te i això t’ajuda molt», apunta. I aquesta reconstrucció crea un altre cercle de protecció. «Abans por i malsons tornaven, però ara no; com diuen, la carn es fa dura. Ell [la seva exparella] ho segueix intentant però no pot, ara ja no. Després de tantes ferides, passa el temps i les cura totes», diu.

Però el pacte és de dues direccions: el Chester ha de cuidar l’Estrella, però ella també s’ha d’ocupar d’ell. Com totes les dones que han accedit a aquest programa, durant el primer any de convivència tots dos han d’anar cada mes a la seu de la fundació perquè els entrenadors comprovin que està ben cuidat i alimentat. El programa dura vuit anys però, si la dona ho vol, el gos s’hi quedarà tota la vida.