El Govern català proposa dificultar que els casos de pederàstia prescriguin

El Govern de la Generalitat ha assumit un informe jurídic, encarregat pel conseller de Justícia, Carles Mundó, arran de l’escàndol d’abusos sexuals a menors en col·legis dels Maristes destapat per EL PERIÓDICO, en què es proposa la modificació del sistema de prescripció d’aquests delictes. En l’actualitat comença a comptar el període de prescripció a partir de la majoria d’edat de la víctima, és a dir, 18 anys. Mundó aposta per elevar-la als 30 anys, com passa, per exemple a Alemanya. «Ha de fixar-se quan la víctima ha paït aquella vivència personal i arriba a la maduresa per enfrontar-se a aquesta situació i denunciar. Aquest delicte no es pot tractar de forma genèrica com qualsevol altre», assegura.

    La prescripció d’un delicte pel temps transcorregut des que es va cometre significa que la justícia no pot perseguir ni castigar aquesta acció, perquè s’extingeix la responsabilitat penal i, per tant, la denúncia és arxivada. Això és el que ha passat no només en la majoria de les denúncies presentades per exalumnes contra l’exprofessor de gimnàstica del col·legi dels Maristes de Sants-les Corts Joaquim Benítez, per abusos sexuals, sinó també contra altres antics docents que han exercit en escoles a Barcelona i Badalona de l’orde religiós.

ESTUDI JURÍDIC

Quan aquest diari va començar a publicar denúncies contra professors dels Maristes per abusos sexuals, Mundó va encarregar l’elaboració d’un estudi jurídic sobre el tema. «Vaig encarregar l’informe per poder aportar elements de rigor en un debat que, en casos concrets, pot fer-se des de la visceralitat i és necessària una reflexió», explica el responsable de Justícia. El conseller ha remès l’informe, elaborat per Víctor Gómez Martín, catedràtic acreditat de Dret Penal de la Universitat de Barcelona, als grups polítics del Parlament de Catalunya i als diputats catalans del Congrés dels Diputats. Una modificació de l’inici del còmput per a la prescripció només la  pot fer el Govern espanyol a l’estar en la legislació estatal. Catalunya no té competències.

Les lesions psicològiques

L’estudi elaborat pel catedràtic acreditat de Dret Penal Víctor Gómez descriu que, en molts casos, la comissió d’un delicte contra la llibertat sexual provoca en les víctimes seqüeles físiques i, «molt particularment, psicològiques duradores o permanents que, a més a més, tendeixen a agreujar-se amb el pas del temps».

Una possible solució al problema de la prescripció en aquests casos, en opinió de l’autor de l’estudi, passaria per concebre aquests delictes com a supòsits no només d’abús o agressió sexuals, sinó també de lesions psicològiques permanent o continuades.

Amb l’aparició de la lesió psicològica, habitualment molt posterior a l’agressió sexual, l’inici del període de prescripció es desplaçaria del moment de l’atemptat contra la llibertat sexual al moment de la consumació del delicte de lesions. No obstant, aquesta possibilitat serviria només en els casos en què els resultats lesius es donessin, ja que en ocasions no es produeix aquest fet.

LA GRAVETAT DEL DELICTE

El Codi Penal estableix que els delictes contra la llibertat sexual amb víctimes menors d’edat prescriuen als 10, 15 o 20 anys a partir de la seva comissió, en funció de si es tracta d’un abús o una agressió sexual (violació). La legislació espanyola fixa que per a aquests delictes aquest termini comença a córrer des que la víctima compleix els 18 anys. Aquest precepte es va incorporar el 1999 en una reforma. Per tant, si el delicte es va cometre abans, el termini és des que es va realitzar. 

    L’informe de Víctor Gómez destaca que en aquest tipus de delictes la víctima acostuma a presentar bar­reres que li impedeixen fer la denúncia després de cometre’s els fets, com una relació de depen­dència (emocional o econòmica) amb l’autor dels abusos o el «bloqueig psicològic» com a conseqüència de l’«experiència traumàtica viscuda».

DENÚNCIES TARDANES

Com a conseqüència d’aquestes limitacions, la víctima acostuma a denunciar el delicte molts anys després i, en ocasions, «poden transcórrer, fins i tot, dècades», destaca Gómez. I «molt habitualment», quan l’afectat decideix denunciar, es troba que el delicte ja ha prescrit pel transcurs del temps. Aquesta circumstància, assenyala el catedràtic, obliga a plantejar-se possibles solucions normatives en matèria de prescripció en casos d’abusos o agressions sexuals a menors.

    L’autor de l’informe descarta agreujar les penes i, per tant, el període de prescripció o, com reclamen algunes de les víctimes, que aquest tipus de delictes puguin perseguir-se sempre, com els de lesa humanitat (genocidi), ja que és «difícilment conciliable amb el principi de proporcionalitat» entre l’acció delictiva i la condemna. La pena de presó, segons la Constitució, està orientada a la reeducació i reinserció social. 

L’EDAT MÉS ADEQUADA

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

Gómez subratlla que la solució que es presenta «més adequada» passaria per l’inici del termini per a la prescripció «fins a un determinat moment de la vida de la víctima». De les franges d’edat utilitzades pels països del nostre entorn, la menys encertada, en opinió d’aquest docent, és la dels 18 anys prevista al Codi Penal espanyol. Els 25 anys de Suïssa, els 28 d’Àustria o, «molt particularment», els 30 anys d’Alemanya, s’adapten «molt millor», sosté, al fet que la víctima trenqui amb les barreres que li impedeixen presentar la denúncia. 

FLEXIBILITAT

No obstant, l’estudi apunta que és difícil determinar l’edat en què la víctima trenca aquestes barreres, ja que pot prolongar-se per sobre dels 30 anys o, al contrari, també és possible que mai hagin existit o hagin desaparegut. Per això Gómez incideix en el fet que el més recomanable seria que no es marqués una edat concreta, sinó que el termini corregués quan la víctima «es refés del bloqueig psicològic o superés la vinculació material, emocional o econòmica amb l’agressor que impedeix denunciarlo». No obstant, aquesta possibilitat és de difícil compliment i és complicat emmarcar-la en una norma general.