"El pis ha canviat la meva vida"

Pedro Gómez (Almeria, 1953) es recorda a si mateix vivint sempre al carrer. Als 8 anys ja s’escapava de casa. Els seus pares eren alcohòlics «i el que veus a casa ho acabes fent tu», afirma. I ell es va mirar en el mirall familiar i es va convertir en addicte a la beguda. «M’ho he begut tot, fins a 16 litres en un matí», explica penedit. Ha patit nombrosos comes etílics. «El meu estat m’ha portat a veure bèsties de tota mena com aranyes, colobres… tinc amics que han tingut tant pànic que s’han llevat la vida», aclareix.

    La vigília del dia de Nadal de l’any passat a Pedro, per fi, li va tocar la loteria. No jugava però ho va fer per ell la Fundació Arrels, que li va proporcionar un pis per a ell sol al barri del Raval de Barcelona. Així es va convertir en un dels beneficiaris del model Housing first (Primer la vivenda), un sistema destinat als casos crònics i que està guanyant terreny al projecte dels anys 90, quan l’objectiu era aconseguir que una persona sense llar dormís en una pensió.

Claus de la porta

Als 63 anys, és la primera vegada que disfruta d’un pis només per a ell. «No tinc paraules per descriure el que vaig sentir quan em van dir ‘Aquí tens les claus’», recorda amb emoció. «Aquell dia, va canviar tota la meva vida. És un pis preciós. És casa meva i lluitaré perquè segueixi sent-ho. Als d’Arrels els dic que d’aquí me’n trauran amb els peus al davant», puntualitza.

    Descriu casa seva amb el mateix entusiasme que si fos el palau de les mil i una nits. «Té un menjador, l’habitació, un bany i una cuina amb nevera i tot», explica delectant-se en cada detall. Pedro es renta la roba, es fa el menjar. «Per a mi és un motiu d’orgull i em dóna força», explica. Paga pel pis el 30% dels 470 euros que cobra de pensió. «Abans m’ho gastava tot en alcohol i ara porto diners a la butxaca», aclareix.

    Fa gairebé un any que no tasta l’alcohol. «I segueixo lluitant. Quan em desperto, dic, a veure si demà és millor», assenyala. Pedro lluita cada dia per no tirar-ho tot per la borda i recaure perquè «aquesta és l’etapa més feliç de la meva vida». «Abans només em volia morir», afegeix. 

Senyor Pedro

Les poques ocasions en què ha compartit sostre ha tornat al carrer. Fins i tot hi ha tingut un lloc fix. Durant cinc anys va viure al mateix portal als voltants de la plaça de Tetuan de Barcelona. Les seves estades a cel ras, les recorda amb respecte: «Al carrer no s’hi viu, s’hi sobreviu. M’han pegat i m’han fet de tot», diu.

Notícies relacionades

Primer, una casa

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

    Pedro reconeix que des que té pis ha començat a ser una persona normal i corrent i fins i tot somriu més. Ha canviat tant que els seus coneguts fins i tot li diuen d’una altra manera: «Abans em deien Pedro el borratxí i ara senyor Pedro». S’ha convertit en una espècie d’activista d’Arrels. Va a la fundació i també conversa amb els sense sostre que troba pel carrer. I els pregunta: «¿Per què no intentes deixar el carrer?».

    Pedro recorda que a ell li van obrir els ulls a Arrels i que sense ells no hauria aconseguit sortir del pou. «Vaig estar moltes hores i molts dies conversant amb ells fins que vaig deixar el carrer», recorda. Ara compta amb un equip de suport. I quan li flaqueja la voluntat i apareix la visió de l’alcohol, segueix els consells d’Arrels: fes tres voltes i compta fins a deu. I mentre compta de l’1 al 10 pensa que se sent sol i que li agradaria compartir amb una dona els anys que li quedin. «I dir-li al matí. Hola, amor meu, ¿que et faig per dinar»?, explica.