Manuel Periáñez: "Ma mare va haver d'ocultar el seu passat revolucionari"

El món va conèixer Marina Ginestà per una foto del 1936 en què apareixia amb la mirada desafiadora i un fusell a l'espatlla a la terrassa de l'Hotel Colón de Barcelona, però el seu fill aporta una mirada més rica en matisos, que inclou escenes de la seva altra vida com a esposa de diplomàtic. Des de la mort de la seva mare, el gener del 2014, Manuel Periáñez Ginestà ha treballat en la revisió i reedició dels llibres que ella va escriure els anys 70: En vindran d'altres..., una novel·la sobre els Ginestà i l'anarcosindicalisme català, i Els Antípodes (pendent de publicar en castellà), una crònica irònica de la dictadura de Trujillo a la República Dominicana. Tots dos es poden adquirir a www.lulu.com.

-Viu a París i als seus 75 anys segueix exercint de psicoanalista. És curiós preguntar-li a un psicoanalista sobre la seva mare.

-És una tasca difícil, perquè entenc els altres molt millor que a mi mateix. Però entre la meva mare i jo hi va haver, crec, un complex d'Èdip per part meva o de Jocasta per la seva. Estàvem molt units.

-Va néixer a l'exili de la República Dominicana el 1940 i de petit es va mudar 30 vegades a cases de Veneçuela, França, Bèlgica i Holanda. ¿La guerra sempre hi era present?

-¡Massa! Quan vivíem a Caracas la meva mare li retreia al meu pare biològic -que va ser comandant de cavalleria de l'exèrcit republicà- que s'hagués emportat mig regiment a casa. A les nits ell i els seus amics desplegaven mapes i discutien sobre estratègies militars.

-La mare se'n va afartar i va marxar a França.

-Ens vam instal·lar a Prada, en l'entorn de Pau Casals. Un dia estava jugant a les bales al seu jardí quan ell es va agenollar al meu costat i va dir: «Fa 70 anys que no jugo a les bales. ¿Em deixes jugar amb tu?». Sent un geni, era la modèstia personificada.

-La seva mare es va divorciar del seu pare biològic i es va tornar a casar amb un diplomàtic belga. Passa de l'exili als salons fastuosos.

SEnDPerò va seguir sent molt senzilla. A vegades provocava incidents, com quan li va donar l'esquena al duc de Baena, que era l'ambaixador espanyol franquista a l'Haia. Ma mare va haver d'ocultar el seu passat revolucionari. Va escriure la història de la seva família i de l'anarcosindicalisme català dels anys 20 a En vindran d'altres... , però ho va fer de forma novel·lada per no comprometre el seu marit. Pel mateix motiu, durant anys ens va ocultar la famosa foto de l'Hotel Colón.

-¿Mai va perdre l'esperit revolucionari? 

-No, d'alguna manera feia una doble vida. Quan va esclatar la vaga general de Brussel·les el 1960 va acompanyar el seu marit al ministeri, com sempre, i després em va portar a la manifestació. «¡Ja és hora que sàpigues què és una revolució!», em va dir.

-¿Què hi ha de la seva relació amb Ramon Mercader, l'assassí de Trotski?

-¡Ah! Possiblement aquesta és la raó que jo sigui psicoanalista. La mare del Ramon se sentia l'aristocràcia del comunisme i veia els Ginestà com a militants de baix rang. Li va prohibir al seu fill seguir sent nòvio de la Marina i no es van tornar a veure. Li he de donar les gràcies perquè si no fos per ella, jo no existiria [riu].

-¿La Marina se sentia a gust en el paper d'icona de la lluita antifranquista?

-Era tan modesta que gairebé se n'avergonyia. En el fons n'estava orgullosa, tot i que mai va entendre què veia la gent a la foto.

-¿Quan recorda veure-la més feliç?

-Recordo com disfrutava collint violetes salvatges en les nostres caminades pel Canigó. Una altra cosa que la feia entrar en èxtasi era escoltar Beethoven.

Notícies relacionades

Elogi del silenci, la serenitat i la senzillesa

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

-Vostè és profundament lliure en la seva manera de ser i pensar. ¿Li ve de la Marina?

-Sí. Ella es va sentir traïda per les ideologies, admirava els anarquistes i em va ensenyar a pensar per mi mateix. Jo sóc la continuïtat perfecta de la família Ginestà.