"Aquí no hi ha prejudicis, complexos ni bitlleteres"

Avui hauran arribat a Monreal, en terres navarreses. Els catalans Albert Aguiló Soler (Sant Pere de Ribes, 1988) i Rafel Molina Usart (Sant Hipòlit de Voltregà, 1977) s'han conegut aquest estiu recorrent el camí de Santiago a la inversa -l'anomenat camí de retorn- amb un ós de peluix a sobre de cinc quilos. ¿L'objectiu? Arribar a Montserrat, el diumenge 16 d'octubre, i que allà una multitud els rebi amb ossets de drap per als hospitals infantils, així com material escolar i roba d'hivern per als camps de refugiats. Ho expliquen durant algunes xerrades per telèfon.

-Albert (amb ulleres): Vaig començar a caminar l'1 de juny, des de Saint-Jean-Pied-de-Port, al camí francès, després d'una depressió que m'havia obligat a deixar la feina d'informàtic. Prefereixo que no surti el perquè, però em vaig prendre el camí com a teràpia.

-¿I l'ós de peluix?

-A.: Em vaig trobar el Santi a Ponte Maceira, a 20 quilòmetres de Santiago, tirat en un contenidor verd de les escombraries.

-Va ser veure'l i posar-se'l sobre les espatlles.

-A.: La gent amb qui em trobava somreia de seguida. Vaig seguir caminant així fins a Finisterre. Acabat el meu camí, vaig deixar l'ós a l'alberg La Espiral amb l'encàrrec que l'hi donessin a algun pelegrí que el carregués en el camí de retorn. Volia que el Santi seguís caminant i arrencant somriures; era la meva manera de donar les gràcies per haver superat la depressió.

-¿I?

-A.: Vaig tornar a Sant Pere en autobús i m'enyorava. Havia de començar a buscar feina, però no em venia de gust ficar-me en una oficina deu hores al dia. Van passar dues setmanes i em vaig dir: «¿Per què no sóc jo qui torna amb l'ós i, mentrestant, penso què faig amb la meva vida?» Així que vaig tornar a Finisterre.

-A tot això, ¿on era el Rafel?

-Rafel: Encara no ens coneixíem. Jo fa quatre anys que faig el camí de Santiago i 15.000 quilòmetres recorreguts.

-¿¡Quatre anys!?

-R.: Miri, jo vaig tenir una joventut d'excessos -sexe, droga i rock and roll, ja sap-, i un dia, per consell d'un amic, vaig començar a caminar. Em va agradar molt perquè aquí, al camí, som iguals; no hi ha complexos, prejudicis ni bitlleteres.

-Ja.

-R.: Com que no tinc feina fixa, sóc hospitaler voluntari i em dedico al camí, en torns de 15 dies, al francès, a l'aragonès o a la Via de la Plata. A vegades, faig treballets i pinto cases.

-¿Com va conèixer l'Albert?

-R.: Com que no tenia un duro, em vaig parar a treballar com a ajudant de cuina a Villafranca del Bierzo durant 15 dies. Vaig tornar al camí i, enmig del no-res, un noi em va dir: «Hi ha un català que va amb un ós enorme al cap». El vaig atrapar a prop de Bercianos del Real Camino.

-A.: Li va agradar el projecte d'arrencar somriures i es va apuntar a caminar junts. A partir d'aquí la idea ha evolucionat. Volem portar somriures a qui més ho necessita.

-¿On portaran el material?

-R.: Els ossets, a hospitals. La roba d'hivern, encara no sabem si serà als camps de refugiats de Grècia o a Calais. Sigui on sigui, jo aniré darrere del camió, a peu. L'ós no pot deixar de caminar.

-Camina que caminaràs, ja ho veig.

-A.: Com que la informació ens arriba amb comptagotes, ens agradaria que alguna oenagé contactés amb nosaltres a través de Facebook o de la nostra pàgina web (www.osoperigroso.com) perquè ens orienti.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

-¿I el tigre? Ara porten un tigre.

-R.: Ens el van regalar a La Casa de las Sonrisas de Grañón, a la Rioja. Li hem posat Tiago, com el fill de Messi.