Esteban Jiménez: «Busco el Senyor en cada veta; a mi em va donar aquest camí»

La maça i les gúbies -la de bec de pardal, l'entreplana, la de mitja canya- no respiren ni un segon al taller rematant els últims trons per als passos de Setmana Santa (www.jimenezhijos.com). Esteban Jiménez Escribano (Sevilla, 1968) explica des de Baza, a la província de Granada, com sent un ofici mil·lenari.

-El taller data del 1798. Anem per la vuitena generació, i tenim constància que el meu rebesavi ja feia casetes per a la fira ramadera de Baza. És un obrador totalment familiar, i sense el meu equip no sóc res: el meu germà Antonio Jesús, el meu cosí Jesús i el meu nebot Antonio. Vivim tots al voltant de l'horta.

Mestre tallista, dirigeix un dels tallers d'artesania de la fusta més antics d'Espanya.

-¿L'horta?El meu avi vivia al davant, el meu pare al costat… Una horta envoltada de les nostres cases, i el taller és el punt de trobada diari de la família. Fixi's, el meu avi havia estat treballant el mateix dia que va morir. El pobre va tornar a casa, va sopar, se'n va anar al llit i es va morir…

-Parla d'una vida que sembla d'un altre temps, gairebé medieval.El nostre ofici és dels més antics des que l'home va començar a tallar pedres per esmolar-les. A l'edat mitjana es feien baguls i es gravaven blasons i escuts familiars.

-Avui també usen la tecnologia. Tenim uns 60 vídeos a Youtube amb tutorials, alguns amb 600.000 visites.

-¿Quan arrenquen com a taller artístic? Sobretot, a partir del meu besavi i del meu avi. L'auge del taller es va donar entre els anys 40 i 50 perquè s'havien destruït moltes esglésies durant la guerra civil i tot estava per fer. El meu avi havia estudiat a l'Escola d'Art de Granada, d'on va sortir -per dir-ho així- la Generació del 27 dels mestres de talla.

-¿Alguna eina fetitxe? A les que tinc més afecte són tres maces de bronze que va fer fabricar el meu avi, deu fer uns cent anys, en una fundició de campanes. La meva -cada un de nosaltres se'n va quedar una- la sento com un talismà.

-¿Amb quines fustes solen treballar? Amb totes, roure, noguera, pi… L'únic que les diferencia és el temps que necessites per a la talla, perquè la fusta hi posa la seva força. De totes maneres, la reina per a nosaltres és la de cedre, ideal per als passos.

-¿Per què? Té la veta consistent, no és gaire dura però sí forta, i els seus tanins impedeixen que es piqui en excés de corc. El til·ler, també: la fusta és blanca i molt tova.

-¿La virtut més gran d'un tallista? La paciència, la perseverança. Moltíssim aplom. Ho he mamat des de petitonet. El meu pare em va ensenyar; després, ell dibuixava i jo tallava, com un tàndem. Sense voler-ho, la vida et va formant com si fossis un engranatge on tot encaixa.

-Es nota que l'apassiona. És la meva vida. I sento com a obligació mantenir l'ofici i passar-lo de generació en generació. Miri, jo sóc creient i sé que Déu li dóna a cadascú un camí. I a mi m'ha donat aquest: jo busco el Senyor en cada veta, en cada talla que faig.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

-Hi ha una espiritualitat en l'ofici. Jo ho sento així. Nosaltres respectem la fusta, la cuidem, la mimem, l'escollim, perquè és en ella on reflectim el que pretenem expressar. I hi aboquem la passió, l'ànima.

-¿Algun treball especial en la memòria? Sí, la porta de l'Ajuntament de Baza. Quan vaig a la plaça Mayor del poble, veig, en una pastisseria, mobles del meu besavi; la porta del museu, tallada pel meu avi i dibuixada pel meu pare; i la meva. És una cosa gairebé mitològica. Els meus avantpassats sempre són amb mi.