Collin Sekajugo: «Vaig voler ser un model per als més desafavorits»

Cascos i benes són elements habituals en els quadros d'aquest pintor autodidacte nascut a Uganda i amb arrels ruandeses que s'ha emportat els seus pinzells fins a l'associació Jiwar del barri de Gràcia de Barcelona, on realitza una residència artística. Dos símbols de seguretat i de curació que expressen el compromís de l'artista amb la protecció de la vida a l'Àfrica Oriental.

Un artista amb una missió. Va unir hutus i tutsis en el primer centre d'art que es va obrir a Ruanda després del genocidi.

-¿Quan va descobrir els seus dots artístics? Sempre m'havien dit que dibuixava bé, però mai havia pensat a ser artista. Fins que vaig perdre els meus pares. Tenia 13 anys quan va morir la mare, i 16 quan va morir el pare. Llavors vaig començar a pensar en l'art com una eina per curar-me i un recurs per sobreviure i ser millor persona.

-Massa jove per quedar-se sol. Sóc molt disciplinat i molt intuïtiu a l'hora de distingir les coses bones de les dolente. Podia haver acabat pidolant, però tenia una visió i m'hi vaig aferrar. Vaig voler convertir-me en un model per als més desafavorits de la societat.

-El seu primer destí va ser Ruanda, on el genocidi del 1994 va causar 800.000 morts. Jo vivia a Uganda i veia com els cadàvers arribaven flotant pel riu. Només tenia 14 anys però vaig enterrar molts cossos. A l'Àfrica vius coses que et fan créixer molt ràpid. La meva mare era d'origen ruandès i el 2001 vaig decidir visitar els meus familiars allà.

-¿Què es va trobar? Cares tristes, de fam i desesperació; una necessitat brutal de tot. La gent necessitava creure en un demà millor i em vaig posar a pensar com podia usar la meva habilitat artística per contribuir al procés de reconstrucció de la societat.

-En lloc de medecines, menjar o diners, els va donar art. Les medecines i el menjar són necessàries però no apoderen els desafavorits ni acaben amb les desigualtats; en canvi l'art sí que té aquest potencial. Les persones necessitem involucrar-nos en processos creatius perquè això contribueix a assossegar la nostra ment, ens dóna un sentit de pertinença a la comunitat i millora la nostra autoestima.

-Així va néixer el centre d'art comunitari Ivuka (Renaixement). Vaig llogar un local a Kigali i van començar a venir artistes locals que volien aprendre i lluitaven per ser reconeguts. Hi havia hutus i tutsis. Dos bàndols que abans es mataven es van convertir en un de sol: intercanviaven idees, compartien experiències, sortien junts...

-Ivuka és un model d'èxit que ara imiten altres centres. A vegades em fa vergonya parlar així, però el món hauria de conèixer el que aquest petit centre va fer pel desenvolupament social i econòmic de Ruanda, el seu poder brutal per canviar l'actitud de tantíssimes famílies. Artistes que no tenien res per menjar i que van agafar un pinzell per primer cop a Ivuka ara exposen a tot el món, guanyen milers de dòlars, poden escolaritzar els fills i obren els seus propis centres.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

-Després d'Ivuka a Ruanda, va convertir el poble del seu pare a Uganda en un centre d'art i turisme cultural. ¿Com finança aquests projectes? Amb la venda de les meves obres. El 90% dels meus ingressos va a projectes comunitaris.

-Podria estar vivint a Europa en una casa amb piscina. [Riu] No cregui que no m'ha passat pel cap... Però a Europa no em necessita ningú, en canvi a l'Àfrica fan falta referents com jo. No s'ho creurà, però he obert centres d'art, residències per a artistes, campaments culturals... i no tinc casa pròpia. Crec que ja he fet molta feina comunitària. Tinc 35 anys i un fill de 4, potser ha arribat el moment de cuidar-me també a mi.