Tirar endavant sense pastilles

Nil Marí i la seva mare expliquen per què i com van afrontar el TDAH del jove sense medicació

3
Es llegeix en minuts
MARÍA G. SAN NARCISO / BARCELONA

Nil Marí era un nen inquiet. Excessivament mogut. Li va costar molt aprendre a llegir. Molt més que als seus companys. Amb 7 anys, per aquesta raó, i perquè tenia incontinència urinària, una de les conseqüències de ser tan nerviós, el van portar al psicòleg. «A partir d'aquí va ser quan em van diagnosticar el TDAH», explica.

La seva inquietud el portava a ficar-se en alguns embolics a l'escola. «Era molt líder -diu- i al ser tan dolent embolicava tota la classe per al que fos». A segon de primària una professora substituta va cridar els seus pares per dir-los que no el sabien controlar, que era un mal educat. «Va perdre els nervis», explica Eva García, la seva mare. Al cap de dos anys, quan el seu germà petit va ser alumne de la mateixa professora, aquesta els va fer una valoració totalment diferent. «No va recordar qui érem i ens va dir que que bé que havíem educat el nostre fill, quan som els mateixos pares, amb les nostres coses», explica.

«Tenia tant TDAH que em van posar una educadora a casa. No era un reforç acadèmic, sinó que venia i m'organitzava. M'estructurava els dies i parlava amb els meus pares de com podien portar-ho», explica Marí. Després va anar a la consulta d'un altre psicòleg, on li posaven cascos amb música clàssica dues hores per fer els deures. Cosa que va funcionar bastant.

Al llarg de tots aquests anys -el Nil ara en té 24- va anar canviant de psicòlegs, i també d'escoles. «Els professors em van dir que anés pel camí lent en els estudis», diu. Així que a poc a poc, i col·legi a col·legi, va acabar estudiant el grau de Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport.

La feina a casa

I tot ho va anar aconseguint sense medicació, una decisió que van prendre els seus pares. «Sóc antimedicacions. I també sóc professora de Matemàtiques i m'agrada treballar amb nois difícils, així que potser va ser per una barreja de les dues coses», explica la mare.

Notícies relacionades

Per aconseguir-ho, els dos progenitors van haver de dedicar hores d'estudi amb el seu fill, i també molt suport. «S'ha de buscar les seves fortaleses. I en els estudis el que no es fa en un any serà en dos. És el que aplico una mica amb els alumnes a la classe, que no tinguin pressions molt fortes», diu García. «Els meus pares em valoraven molt les coses bones que jo tenia, com dibuixar bé, i no censuraven tant les meves debilitats», afirma Marí. «Només em vaig medicar una vegada per a un examen final i em va anar perfecte -reconeix-, però a casa sempre m'han ensenyat que és millor sense». Amb 12 anys al Nil el va fitxar l'Espanyol per jugar a futbol i el Barcelona per jugar a hoquei. Amb 13 anys es va decantar per seguir només amb el segon. Mentrestant, els psicòlegs li van recomanar que en els estudis anés a poc a poc però segur. «Una altra cosa de les que em va dir el psicòleg és que no em marqués més de tres objectius a llarg termini». Un d'ells va ser que complís amb l'hoquei, i ara és jugador del Júnior FC Sant Cugat, en la divisió d'honor A, la màxima categoria dins d'aquest esport. El segon era que havia de ser respectuós a casa, i tret d'algun moment de conflicte pel seu nerviosisme, també el va complir. I la tercera tasca era que estudiés per als exàmens.

Si li va bé la hiperactivitat per a l'esport no ho sap, tot i que segueix tenint problemes per prestar atenció en les xerrades. Això sí, segueix estudiant, una cosa per la qual no apostaven alguns psicòlegs, i treballa d'entrenador personal en un centre de fisioteràpia i preparació física. Tot sense pastilles.