La revolució a l'escola topa amb la cotilla de la LOMCE

Que el sistema educatiu passarà, abans o després, per una transformació de mètodes didàctics, que s'hauran de renovar les maneres d'impartir classe (especialment en la secundària), és un debat que ja planteja pocs dubtes. Fins i tot l'escola més conservadora, la que encarna l'actual Ministeri d'Educació, ho reclama, i institucions de llarga tradició educativa, com els jesuïtes (i previsiblement aviat també els escolapis), ja han fet el pas. En la pública, una pila d'escoles i instituts van des de fa temps per aquest mateix camí. I amb resultats bastant satisfactoris en les avaluacions externes.

«El problema és que amb una reforma educativa com la LOMCE del ministre José Ignacio Wert, que exerceix un control estricte dels currículums i que preveu revàlides per assegurar-se que aquests currículums s'apliquen, el marge que les escoles tenen per a la innovació és pràcticament nul», denuncia Joan Maria Girona, mestre i membre del consell de formació de l'associació Rosa Sensat. «La LOMCE és un retorn al passat. Una vegada més, el que estem veient és que les lleis van per un camí i la realitat per un altre de molt diferent», afegeix el sociòleg i pedagog Jaume Carbonell.

ENCAIX DIFÍCIL / L'encaix entre la llei Wert i la revolució pedagògica que estan posant en marxa aquests centres educatius és difícil, prossegueix Girona, que considera que Espanya va perdre una oportunitat d'or durant la implantació de la LOGSE, la llei socialista que el 1990 va allargar l'educació obligatòria fins als 16 anys i va crear l'actual ESO. «Hi va haver un moment en què es va plantejar la possibilitat que l'ESO fos una continuació de la primària, però, en lloc d'això, es va apostar perquè el model per a tota aquesta etapa fos el del batxillerat», lamenta el pedagog.

Aquesta decisió, que molts altres experts també consideren un error, ha deixat pel camí, en els últims 25 anys, centenars d'estudiants desmotivats, obligats per llei a anar a classe però sense estímuls per estudiar. El rebuig, i el consegüent fracàs escolar d'aquests estudiants, no ha fet res més que alimentar el desencant dels professors.

REVULSIU / Per aquest motiu, saber que hi ha instituts que practiquen nous mètodes, que incorporen teories tan variades com les intel·ligències múltiples, l'aprenentatge i servei, el disseny del canvi (Design for Change), el treball per projectes o la ludificació i el joc, entre d'altres, s'ha acollit amb tant optimisme. «Si una cosa s'ha d'agrair a la LOMCE és que, lluny de desestructurar, el que ha aconseguit és que els centres que ja treballaven amb aquests mètodes afloressin, sortissin a la llum pública», assenyala María Acaso, coordinadora de l'Escola d'Educació Disruptiva de la Fundació Telefónica. La llei Wert ha actuat, en certa manera, com un «revulsiu» per donar visibilitat a aquestes escoles fins ara anònimes, sosté Acaso.

La principal crítica que aquesta pedagoga, que dóna classes a la Universitat Complutense de Madrid, fa a la LOMCE és que «sobre el paper és una cosa, ja que, per exemple, parla d'aprenentatge per competències... I això és positiu». «El problema és que després estem veient que l'aplicació pràctica no va en absolut per aquest camí i planteja revàlides amb 350 preguntes tipus test o fa gairebé desaparèixer la música i l'educació artística de l'educació primària», afegeix l'experta, autora del llibre REDUvolution.

Notícies relacionades

L'escola que ve

Can Puig, el pioner

I tot i que Jordi Musons, director de l'escola Sadako de Barcelona, guanyadora del premi Ensenyament 2015 del Cercle d'Economia, creu que el model «d'aprenentatge antic que representa la LOMCE encara concedeix una certa autonomia als centres, ja que s'absté de regular sobre qüestions metodològiques», pel sociòleg de la Universitat de Barcelona Xavier Martínez-Celorrio, «l'escola que planteja Wert està basada en la memorització, penalitza els errors i no personalitza l'aprenentatge», reflexiona. Això, afegeix, «en un context on ni els professors ni els centres tindran llibertat per innovar».

Aquesta és una de les raons, opina María Acaso, per les quals el nou fenomen pedagògic cala més fàcilment a l'escola privada. «Als seus directors els resulta més fàcil mobilitzar el professorat. Per la pública, tret d'honroses excepcions, és més difícil implicar-hi els professors, especialment aquells que, tan bon punt sona el timbre a les tres de la tarda, deixen el bolígraf i se'n van cap a casa», constata.