Judith Jacovkis: «Quan Israel parla pels jueus, m'agredeix»

Fer-li fotos al barri del Call de Barcelona, on va viure la comunitat jueva fins a la matança del 1391, és una decisió periodística que la Judith, doctorada en Sociologia per la Universitat Autònoma i membre de l'Associació Catalana de Jueus i Palestins Junts, acata sense gaire entusiasme.

-¿No sent el pes de la història?

-Jo l'únic que sento és el pes de la meva motxilla [riu]. Sóc molt pragmàtica.

-Judith, d'origen hebreu, significa «jueva». I els seus cognoms, ¿d'on vénen?

-De l'imperi tsarista: Jacovkis ve del que avui són les repúbliques bàltiques, i el segon, Halperin, d'Odessa. La meva família va fugir de les persecucions del segle XIX a la Rússia del tsar i es va establir a l'Argentina durant un segle, fins que els meus pares van tornar a migrar, aquesta vegada a Barcelona, fugint de la dictadura. Jo vaig néixer a l'Hospital de Sant Pau i no sóc practicant ni creient, no conec les litúrgies religioses.

-¿Ha estat alguna vegada a Israel?

-No.

-¿Parla hebreu?

-No. La meva família pertany a la diàspora. Fins a la constitució de l'Estat d'Israel l'hebreu era un idioma litúrgic, no la parla quotidiana de les comunitats jueves. Abans del castellà, a casa meva es parlava jiddisch. A la meva àvia sempre li demanàvem que ens digués coses en jiddisch, en rus o en alemany.

-Llavors, ¿què és ser jueva per a vostè?

-La cultura que he mamat a casa meva és la jueva: la manera de relacionar-nos, el tipus d'humor, les paraules en jiddisch, les històries de persecucions... Però ser jueva no és una cosa que jo reivindiqui quotidianament. Per a mi és una identificació que, primer, em fan els altres, i que després em faig jo mateixa perquè penso que té un valor històric i polític.

-¿Què vol dir?

-Per a mi és útil políticament reivindicar-me com a jueva per discutir arguments que posen en boca nostra. Quan l'Estat d'Israel parla pels jueus i diu «els jueus pensem...», a mi no em representa; al contrari, m'agredeix, em violenta.

-¿Per què?

-L'Estat d'Israel utilitza el judaisme per portar a terme el seu projecte polític, que és el sionisme. Emparar-se en les persecucions i el nazisme per justificar la persecució dels palestins és roí. La massacre a Gaza és tan flagrant que em cau la cara de vergonya si no dic res.

-Diverses publicacions han revelat que l'antisemitisme va en alça.

-¿L'antisemitisme o l'antisionisme? És veritat que refloten prejudicis que fa molt de temps que hi són. Sempre defenso que s'ha de lluitar contra el racisme, sigui contra els jueus, contra els àrabs o contra els negres, però jo m'he sentit més agredida per jueus que per no jueus. M'han acusat de farsant per no contestar un shabat shalom [salutació tradicional] i de desitjar la mort dels jueus per criticar l'Estat d'Israel. No es pot patrimonialitzar la identitat. Els nazis no preguntaven als jueus si anaven a la sinagoga; els plantaven l'estrella i els enviaven a Auschwitz.

-¿Pensaria el mateix si visqués a Israel?

-No ho sé, però allà també hi ha veus crítiques, encara que són una minoria. L'associació Junts es va crear per fer pedagogia i demostrar que un jueu i un palestí es poden asseure i parlar. Ara tinc més coses en comú amb els fills d'exiliats palestins de l'associació que amb un israelià que es passa tres anys a l'Exèrcit.

-¿Quines coses tenen en comú?

-Les històries de persecucions, l'humor, que és un humor de resistència...

Notícies relacionades

Elogi del silenci, la serenitat i la senzillesa

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

-¿Ah sí? ¿Li importaria explicar un acudit?

-La tia li regala al seu estimat nebot dues corbates pel seu aniversari. Quan torna a visitar-lo, el nebot en porta posada una. «¿L'altra no et va agradar?», li diu la tia. La meva àvia posava un plat a taula i, si te l'acabaves, és que havia fet poc menjar, i si en deixaves una mica, és que no t'havia agradat. Sempre flagel·lant-se.