Inquilins dels pisos pastera

«¿Bosc o pis pastera?» És la pregunta habitual de la màfia al sub-saharià desorientat que per primera vegada posa els peus al Marroc. Normalment, a les ciutats s'hi refugien tres tipus d'immigrants: els que ja han intentat en múltiples ocasions entrar a Espanya per mar i per terra; els que han optat per establir-se al Marroc i obtenen certa rendibilitat del trànsit de compatriotes, o, simplement, aquells que tips de subsistir en la indigència als boscos miren de renovar forces. Això sí, protegir-se entre quatre parets té un inconvenient: difícilment s'està al cas del moment exacte en què es planeja un salt a territori espanyol.

  «Al racó que m'han assignat al pis pastera hi vivim les meves dues filles i jo», explica una dona camerunesa d'aspecte molt cansat. El seu marit va desaparèixer després de deixar-la embarassada, una història d'abandonament que es repeteix sovint en aquest barri perifèric de Tànger. A Boukhalef, els immigrants sense papers aconsegueixen passar desapercebuts, però no poden accedir a un lloc de treball i el seu únic mitjà de subsistència és la mendicitat. «Almenys ens deixen viure», continua la dona, exhausta de rumiar «com arribar a Espanya». En el seu cas, amb fills, l'única possibilitat és aconseguir una plaça en una zòdiac. «Però demanen mil euros per persona i jo no tindré mai aquests diners», es lamenta.

Karine, congolesa de Kinshasa, ha deixat de pensar en Europa. Amb 26 anys i un fill al seu càrrec, només vol viure amb dignitat, ¿però com? «Si tingués un lloc de treball, no tornaria a veure els meus amics», comenta. Es refereix d'aquesta manera als clients marroquins i subsaharians amb qui es prostitueix per pagar el lloguer i mantenir el seu fill, a qui va batejar Nata, que en grec vol dir «do de Déu». «¿Saps?, abans em passava tot el dia plorant perquè em sentia bruta, però ara he de riure. El més dur és veure el meu fill dir pare als meus clients», afegeix posant-se les mans a la cara.

Fugir d'una ablació

El cas de la jove Beni, també congolesa, no és menys esgarrifós. Acaba de ser mare al Marroc d'un nadó a qui l'espera un futur semblant d'indigència. «El meu pare adoptiu volia practicar-me l'ablació i la meva mare em va fer un passaport i em va pagar el bitllet d'avió perquè fugís, i aquí estic», explica amb molta verborrea, com si necessités donar via lliure a tanta frustració acumulada.

En un altre pis pastera hi ha Sixto, del Camerun. Vestit amb roba de Dolce&Gavana (una falsificació de Dolce&Gabbana), ha intentat 11 vegades arribar a Espanya en «passatge de luxe». Dalt d'una zòdiac amb un potent motor que l'havia de portar de Tànger a Tarifa. Va fracassar en cada intent. «He perdut més de 6.000 euros perquè, cada vegada que entràvem a l'aigua, la Marina Reial marroquina ens detenia». La família de Sixto es dedica al comerç i sovint li envia diners. Gràcies a això va deixar de ser soldat ras entre els subsaharians i es va iniciar en el negoci de procurar places en una llanxa de goma a altres immigrants. Però, després de més de vuit anys al Marroc, les seves aspiracions s'han reduït. «Em quedo aquí. Hi tinc dona i tres fills», diu resignat. Encara que Sixto no necessita compartir habitació amb altres immigrants ni esperar torn per dormir o cuinar. Viu al seu propi apartament, pel qual paga menys de 150 euros al mes.

Notícies relacionades

El 50% de nens amb una malaltia rara no té un diagnòstic

BCN duplica la capacitat per celebrar judicis ràpids amb quatre jutjats

Molt més precària és la situació del nigerià Moussa, de 23 anys. Relata que, quan era adolescent, el seu oncle, dirigent de l'organització fonamentalista Boko Haram, el va obligar a fabricar explosius. Després va poder estudiar Dret fins que va decidir fugir del seu país quan el mateix familiar li va ordenar portar a terme dos atemptats. Va escapar-se el 2012, i la seva germana va ser assassinada «per venjança». «La meva mare em diu que tingui la consciència tranquil·la perquè no sóc responsable de la seva mort», recorda Moussa, que tampoc s'ha deixat vèncer pels fracassos a l'hora d'intentar entrar a Espanya. «Demanaré a un amic que va arribar a Europa diners per corrompre la policia marroquina. Uns 2.000 euros perquè t'obrin la reixa de Ceuta o 500 euros si et porten en moto aquàtica des de la platja marroquina a Tarajal».

Abu-Bakr, malià, de 21 anys, passa més temps a la carretera pròxima al bosc de Benyunes, a prop de Ceuta, que a les cases pastera. És futbolista de professió però només cobrava 50 euros al mes. «Des de Mali vaig travessar en bus Mauritània i, d'allà, a Dakhla, al Sàhara. Vaig pagar 200 euros perquè em segellessin el passaport com a turista i ara tinc l'objectiu de saltar la tanca». Tampoc ell pensa a rendir-se.