Els CETI, l'aixeta d'Europa

Una de les conseqüències de la pressió que va fer Espanya i la Unió Europea el 2005 per acabar amb les piragües que arribaven a Canàries, va ser el desplaçament de les rutes cap a l'illa italiana de Lampedusa i Grècia. Una migració que s'ha incrementat aquest últim any per l'èxode generat per les guerres de Síria, Líbia i Mali.

Molts dels que arriben a Ceuta i Melilla, si són persones fugides d'un conflicte, poden sol·licitar la protecció que atorguen les lleis d'asil o la subsidiària a les víctimes de guerres. Però, mentre que el preu per poder embarcar-se en una pastera cap a Lampedusa és alt, saltar les tanques de les dues ciutats o arribar nedant des del Marroc és gratis.

La pressió migratòria sobre les costes andaluses i canàries és deu vegades menor en aquests moments que la que patien fa nou anys. Però segueix havent-hi molts subsaharians que van iniciar fa temps la ruta cap a les costes del Marroc. I, evidentment, ni faran marxa enrere, ni viatjaran milers de quilòmetres cap a Lampedusa.

Una gran part dels que han saltat recentment la tanca a Melilla fugen de Síria, i van agafar aquest camí perquè no tenien mitjans per pagar la pastera. Recordem el cas de Manar Almustafa, la dona siriana que va arribar a Barcelona el 29 de desembre amb el 90% del seu cos cremat, per ser atesa a la unitat de cremats de la Vall d'Hebron. Manar va recórrer un llarg camí des de Síria i va aconseguir burlar la tanca de Melilla. Una vegada a dins va sol·licitar protecció com a víctima de guerra. Però va estar retinguda dos mesos a la ciutat sense aconseguir resposta, fins que, gràcies a la difusió del cas a la premsa, se li va atorgar la protecció que li ha permès traslladar-se a Barcelona.

La pressió que pateixen Ceuta i Melilla és un problema que no ha de recaure només en les autoritats espanyoles, sinó que l'ha d'afrontar  tota la Unió Europea. Però aquesta pressió és un peatge que Espanya ha d'assumir per tenir aquestes ciutats a l'altre costat del Mediterrani. Els CETI són senzillament l'aixeta amb què Espanya obre i tanca la porta segons la pressió que rep.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

Aquells que salten la tanca o arriben nedant, saben que han d'evitar que la Guàrdia Civil els agafi i sense donar-los peu a dir que són menors, dones embarassades o sol·licitants d'asil, vulnerant la llei, obri la tanca i els empenyi cap al Marroc. Si eviten que els atrapin i arriben a comissaria, tenen molt de guanyat. Demanen asil, es declaren víctimes de conflictes armats o, senzillament, no donen la seva identitat. L'admissió de la sol·licitud d'asil impedeix l'expulsió, i la falta de dades, en els altres casos, fa poc probable que aquesta es pugui executar. Llavors entren als llimbs dels Centres d'Estada Temporal d'Immigrants, on poden passar mesos, i poden deambular per aquestes ciutats. La majoria obté l'enyorat passatge a la Península quan s'accepta la seva sol·licitud d'asil o quan, si resulta difícil la seva expulsió, aquests centres es col·lapsen amb noves arribades.

Els valors de solidaritat i defensa dels drets humans s'expressen tractant amb humanitat aquestes persones, no proposant una impossible legalització de les anomenades expulsions en calent.