«Venia un canvi, però només pensàvem a anar fent»

«Sempre he sigut molt de casa i no m'he mogut en tota la vida del lloc on visc. La meva botiga ha estat sempre just al davant. Vaig néixer el 1922, així que em vaig quedar a les portes d'anar al front. Si la guerra hagués durat una mica més, m'haurien cridat, però per uns mesos ja no vaig sortir del barri. Mai he estat d'ambients polítics ni em vaig posar en res. El 26 de gener em vaig assabentar que les tropes nacionals baixaven per la carretera de les Aigües, però no vaig sortir a veure-les al carrer.

Com que al final no vaig haver d'anar al front, tal com explico, la guerra no em va afectar gaire. Al meu germà sí, perquè ell tenia 20 mesos més i el van cridar a files. Va haver de fugir cap a França quan es va produir la retirada, amb tot l'exèrcit republicà, i llavors el van ficar en un camp de concentració. Allà hi va ser només de pas, però va tornar a Espanya i va estar en un altre camp a Sevilla i en altres llocs. El perseguien. A ell sí, però a mi no.

Notícies relacionades

«Els soldats ens llançaven rosegons i tots cridàvem '¡Viva España!'»

«El meu pare va aposentar en un cementiri les tropes mores que anaven a entrar a Barcelona»

Les noves tropes que arribaven, la guàrdia mora… Era gent que venia de fora. Jo no hi estava políticament involucrat, però és clar, la impressió era com que t'envaïen. El final de la guerra va ser, de moment, un tràfec. Els que hi havia abans se n'anaven i n'hi havia uns altres que venien. De celebrar, celebrar, no se celebrava res. Més aviat hi havia expectació per no saber què passaria després. Crec que la majoria de la gent se sentia així. Tots estaven esperant a veure què. Venia un canvi, però nosaltres només pensàvem a anar fent. Els primers temps de la postguerra van ser durs, perquè els diners que teníem ja no valien res, però calia treballar i tornar a la normalitat.

La meva dona, la Montserrat, que és vuit anys més jove que jo, sí que recorda que l'entrada de les tropes va ser un moment d'alegria, tot i que la gent també estava pendent de com anirien les coses. Tots deien que s'acabava la guerra i que els que eren fora tornarien. Diu que la van impressionar sobretot les tropes mores. Al ser tan diferents de nosaltres. I anaven a cavall, i amb aquelles capes. No tenia por. Al ser tan jove, explica, no es té por de res. En canvi, li cridava molt l'atenció. Ella era lluny dels bombardejos. Només un cop va anar a veure la seva àvia, que vivia al centre i van començar a sonar les sirenes. El refugi estava molt més avall i la seva mare i ella van haver de refugiar-se en un portal. A Barcelona, coses com aquesta passaven cada dia».      E. M.