El cardenal a la balança

No cal parlar de contraprogramació, sinó de «complementar, mirar de donar una visió que sigui completa, més àmplia i més global», en paraules de Norbert Miracle, vicesecretari de la Conferència Episcopal Tarraconense. Demà es compleixen 70 anys de la mort a l'exili suís de Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, i aquesta és l'efemèride («una xifra relativament rodona», admet) elegida per l'Arquebisbat de Tarragona per inaugurar avui solemnement els actes que recordaran al llarg de l'any que ve la polièdrica figura del cardenal, perseguit pels anarquistes primer i pel franquisme després. I això a falta d'un mes exacte perquè Tarragona aculli la beatificació de 522 màrtirs de la guerra civil, entre ells el bisbe auxiliar tarragoní, Manuel Borràs, 68 sacerdots més i seminaristes de l'arxidiòcesi i 20 monjos de Montserrat.

«Desitjàvem i esperàvem aquestes beatificacions, magnificades per la suma de causes de tot Espanya. Les valorem com una crida a la reconciliació, al perdó. Ells van morir perdonant», diu Miracle. «Però aquesta celebració quedaria coixa si no es donés a la figura del cardenal Vidal el relleu i el reconeixement públic que es mereix», afegeix.

La carta dels bisbes

¿Qui va ser Vidal i Barraquer? «Per descomptat, no era un roig separatista», diu Manuel Fuentes, arxiver diocesà, professor de la Facultat de Teologia de Catalunya i estudiós del cardenal i arquebisbe de Tarragona. Queda dit, però ¿feia falta aclarir-ho? Pel que sembla sí, ja que després de salvar la vida pels pèls -i gràcies a la intervenció del conseller

Advocat de formació, Vidal era «un home d'ordre i defensor de la legalitat», sosté Fuentes. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va significar com a defensor de la separació entre Església i Estat («tot per Déu, res per la política», deia) i de la llengua catalana. Va acatar la República -«com a producte de la voluntat popular, lliure i pacífica», explica Fuentes-, i va centrar els seus esforços a trobar el que es va venir a anomenar un «modus vivendi», un encaix i un paper per a l'Església catòlica en la legalitat republicana, com passava en altres països europeus. «Entre l'extrema dreta política i religiosa i l'extrema esquerra el van desaprofitar», afirma l'historiador.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

Dues van ser les principals raons que van portar el cardenal a no firmar la carta dels bisbes, sosté Fuentes. Per un costat, temia que agreugés la persecució de religiosos a la zona republicana; però també estava convençut que, a mitjà termini, aquesta presa de posició política suposaria una pesada hipoteca per a l'Església. L'historiador es rendeix davant «aquesta visió de futur i aquesta coherència, malgrat que la seva política de conciliació havia fracassat, i d'estar sota el terrible impacte de la persecució religiosa».

Les intenses pressions del règim no van fer efecte i el Vaticà es va negar a rellevar Vidal i Barraquer com a arquebisbe de Tarragona, càrrec que va exercir a l'exili -a Itàlia i després, fugint aquesta vegada del feixisme, a Suïssa- fins a la seva mort, l'any 1943. «No es va deixar arrossegar pel conflicte, i en tot moment va insistir en el valor de la pau i la reconciliació. Va demostrar que hi ha una altra manera de fer les coses», afirma Fuentes. «Va ser un home complex, amb unes postures ètiques que poden ajudar en el moment que estem vivint, com a Església i com a país», conclou Miracle.