Ebenistes singulars

Si vostè va al22@i passeja pel carrer d'Almogàvers, a l'altura de Llacuna es toparà amb la botigà que hi va obrir al setembre lacooperativa L'Estoc. Produeixenmobles «únics», no de luxe, i, malgrat estar sota la supervisió dels responsables de la firma, els que assumeixen el gruix de la feina són nou joves que pateixendiscapacitat intel·lectual. Però el missatge dels timoners de l'assumpte, Jordi Maials (41 anys) i Manuel Fito (40), més centrat aquest en la part tècnica, és rotund: si vostè només vol comprar per ajudar els discapacitats, s'equivoca. Ajudar-los, diuen tots dos, és comprar els mobles perquè agradin, no perquè els han fet ells. La compassió no té futur empresarial.

Tot i que hi ha altres peces, al comerç de L'Estoc primen les obres d'autor (amb preus a partir d'uns 100 euros i fins més de 1.000) que sorgeixen de convertir un element en un altre: d'una porta se'n pot fer una taula; d'una persiana, un biombo. Lespeces recicladesi els mobles vells són la matèria primera. I el mèrit va aparellat a un element distintiu: cadascuna de les peces és identificada amb un número, el de la peça realitzada a la cooperativa. Una peça que serà única.

Arques buides

Han fet unes 60 peces en tres mesos i subratllen que no existeixen altres botigues com la seva. Les vendes han estat modestes, per valor d'uns 2.000 euros, en aquell període. A Fito li agrada descriure el procés com de «transformació». A Maials, no: «És una paraula complicada». L'Estoc és unaempresa sociali per tant té limitats beneficis i salaris. Per desgràcia, és una cosa que de moment es compleix amb escreix en aquest negoci: aquí no cobra ningú. I no per ganes. No només els socis i responsables (a més a més de Maials i Fito, Sol Bucalo i Hedwig Verstappen). Tampoc els discapacitats. Això és una cosa a la qual han contribuït les retallades lleonines en formació ocupacional decol·lectius en risc d'exclusió. Per això i perquè no hi ha més cera que la que crema, avui tots són voluntaris. Una altra cosa és que no cobrar sigui decisiu. Per un costat és clar que ho és, com certifica Maials: «Si en un any no venem, tancarem».

Per un altre, hi ha la il·lusió i la satisfacció de persones com el David, de 26 anys, un dels tres treballadors que eren a L'Estoc la tarda que aquest diari va visitar l'establiment, i que va resumir així les seves sensacions abans d'anar cap a casa: «M'agrada treballar en això. S'hi guanyen diners». L'alegria i la inexactitud econòmica fan somriure Maials i Fito. Poc després se n'anava l'Óscar, de 21 anys, que confia que augmentaran les vendes. L'últim a abandonar el comerç va ser el Roger, 38 anys. Ell va fer elmoble que surt a la portada del petit catàleg de L'Estoc. I se'l veu orgullós per això. Al matí treballen sis discapacitats més: la Marta, l'Enrique, el Jonathan, l'Alberto, el Rafa i el Salva.

Notícies relacionades

¿Quan és el Dia de la Mare 2020? Dates de tots els països

Mor ofegat un menor al Bages al llançar-se a una bassa

Al principi, diu Fito, a tots els toca polir, polir i polir. Després es van endinsant en treballs elaborats. Com a responsable del taller i amb molta experiència amb aquest tipus de joves, afirma: «El seu aprenentatge és més lent, però al final ho fan igual de bé». Maials precisa que aquests treballadors tenen reaccions que s'han de saber gestionar, res inassumible.

L'Estoc ha estat reconeguda com a iniciativa i ha recaptat ajuts econòmics amb què afrontar els seus inicis. Els seus responsables han assumit personalment gran part de la reforma física del local. Maials, que va conèixer el món de les entitats socials anys enrere, viu d'estalvis, després de deixar enrere una vida com a enginyer agrícola. Fito, amb set anys com a formador de fusteria a la Fundació Xamfrà Sant Miquel, somriu quan diu que no té un euro. Tots dos esperen que entreu a la botiga i compreu alguna cosa, però que deixeu la compassió a la porta.