Ressaca pesada sense autocrítica

Temps de ressaca pesada a Catalunya. Els indignats, la classe política i bona part de la ciutadania intenten pair l'empatx del setge al Parlament i la persecució dels diputats. ¿Quines reflexions, quines ensenyances, quines conclusions han extret manifestants i polítics dels successos de la Ciutadella? ¿Pot marcar aquest episodi un abans i un després en la trajectòria del moviment del 15-M? ¿I en la forma d'interpretar la protesta per part dels partits? ¿Són recuperables les quotes de simpatia popular que dimecres van perdre els activistes?

Anem per parts. Primer, els indignats. Si bé solament una minoria va assetjar els diputats, tots van participar en l'intent d'impedir el funcionament de la Cambra democràtica. Ahir, l'efecte de la ressaca en el si del moviment era tan agut que els activistes van ser incapaços d'oferir un judici comú sobre els successos de la jornada de dimecres. Les discrepàncies internes van forçar a mitja tarda la cancel·lació d'una conferència de premsa prevista per avaluar la protesta.

Les bases de la indignació

Els diferents sectors comparteixen la premissa que els actes violents de dimecres han estat magnificats i manipulats pels partits i els mitjans de comunicació amb la finalitat de desautoritzar el moviment i restar-li suport social. Més encara, per desacreditar les mateixes bases de la indignació ciutadana: la ruïna general causada per la cobdícia insaciable del capital financer, la impunitat dels causants de la crisi, la submissió dels governs als mercats, les retallades dels serveis socials.

Més enllà d'aquest punt, no obstant, les diferències s'aprofundeixen entre els que aposten sense embuts per l'ús de la violència com a resposta a un sistema pel qual se senten agredits i exclosos, i els que, compartint el mateix diagnòstic, defensen que el moviment no es pot apartar ni un mil·límetre del seu compromís fundacional amb la via pacífica.

Aquests últims, majoritaris, entenen que la protesta necessita dotar-se d'una mínima organització (servei d'ordre, servei de premsa...) per protegir-se dels descontrolats i els violents, vist que les seves accions minen la simpatia popular que havia reunit el moviment.

Amb tot, no són aquestes les úniques respostes en el si dels indignats. Entre un extrem i l'altre bullen nombrosos graus intermedis. L'assemblearisme, que tant va contribuir a la ràpida extensió del moviment, s'erigeix en escull a l'hora de concretar amb certa rapidesa i eficàcia el desenvolupament estratègic de la protesta.

En el camp polític, l'efecte de la ressaca no és menys important. Els partits no semblen sentir-se instats a interrogar-se sense l'habitual i enrevessada prosopopeia sobre el seu propi paper en la davallada de la confiança ciutadana en el sistema polític.

L'estupefacció, la desorientació i la paràlisi són més evidents entre les formacions d'esquerra; no en va els indignats són -o haurien estat en altres temps- el seu públic natural.

ICV es lamenta que bona part de les demandes concretes dels activistes (dació en pagament de la hipoteca, reforma de la llei electoral...) han estat defensades, encara que sense èxit, pels ecosocialistes en els parlaments on tenen representació. I el PSC, en plena fase precongressual, discutirà per enèsima vegada una proposta de reforma electoral per obrir les llistes.

Però en l'assumpte de la llei electoral, els partits catalans no tenen crèdit: el Parlament ha estat incapaç de dotar-se d'una norma pròpia en els seus més de 30 anys de vida.

Carregant les tintes

A falta d'una voluntat evident de submergir-se de ple en les causes reals que han portat a la desafecció política, els partits, el Parlament i el Govern català es van centrar ahir en la reiteració de la condemna de l'assetjament als diputats i l'intent de bloqueig del Parlament, i en l'inici de les accions de persecució judicial dels violents.

El president de la Generalitat, Artur Mas, i el seu conseller d'Interior, Felip Puig, van carregar les tintes. Mas no es va privar d'equiparar els successos de la Ciutadella amb lakale borrokao violència urbana proetarra al País Basc. Puig va reblar la declaració del president alertant contra el sorgiment a Barcelona d'un germen de «guerrilla urbana» amb el suport d'«una minoria violenta cada vegada més nombrosa, més agressiva, més ben organitzada i que fa un ús intensiu de les noves tecnologies».

Dimecres, davant el Parlament, hi va haver actes violents molt reprovables, en efecte. Alguns d'ells probablement són constitutius de delicte, circumstància que ja està investigant la Fiscalia. Però qualsevol observador objectiu que conegui lakale borroka que ha castigat durant anys el País Basc o altres experiències, locals o foranes, de guerrilla urbana conclourà sense cap mena de de dubte que les definicions del president i del seu conseller d'Interior cauen de ple en el terreny de la hipèrbole.

Una altra cosa és que el Govern català pugui estar interessat a reduir l'incòmode moviment dels indignats a un problema d'ordre públic. Així ho afirmen els mateixos activistes i nombrosos intel·lectuals afins al moviment.En aquesta guerra de propaganda, els indignats tampoc es queden enrere. Prova d'això és la circulació massiva a internet d'un vídeo en què apareix un grup d'agents dels Mossos d'Esquadra camuflats entre els manifestants davant la Ciutadella. El vídeo es presenta com la prova que els policies infiltrats van ser els que van provocar i encoratjar la violència. Res més lluny de la veritat. En el vídeo els agents no donen peu a cap acte de violència; de fet, l'únic que se'ls podria reprovar és la seva pèssima, nul·la, habilitat per al camuflatge.

Més llenya per a la propaganda, ara del costat governamental. Ja la vigília dels successos i preveient el que podia passar, el portaveu de l'Executiu català, Francesc Homs, va fer arribar convenientment a alguns periodistes que un bloqueig de la Cambra catalana seria l'atropellament més greu a un Parlament des del cop fallit del 23-F.

Notícies relacionades

No ens desallotjaran

El Parlament vol un pla de xoc contra els desnonaments

El dirigent nacionalista segurament no va buscar amb prou meticulositat en la seva memòria. El 30 de maig de 1984, mentre el Parlament investia per segona vegada Jordi Pujol com a president, desenes de milers de persones convocades per Convergència van abarrotar la Ciutadella per recolzar Pujol, acusat pel fiscal de l'Estat en elcas Banca Catalana,i per insultar els diputats socialistes. El servei d'ordre convergent, no els Mossos, va prendre les regnes de la seguretat. El llavors líder del PSC, Raimon Obiols, va ser agredit amb objectes, cops i insults a la mateixa porta del Parlament: «Mateu-lo! Mateu-lo!», cridava la gent al veure'l passar.

Videocomentari i fotogaleria ahttp://epreader.elperiodico.cat