La immigració il·legal de menors marroquins a Espanya incomoda els dos països

Cinc nens i un adolescent marroquins van travessar l’atzarós Estret a bord d’una barca inflable de joguina fa un mes. Quan van mirar enrere, el barraquisme, la calamitat i la misèria s’havien ofegat en els 14 quilòmetres que separen les dues vores, i es van veure al somiat Eldorado europeu. Per primera vegada, tots els tripulants eren nens. Els sis joves miren ara cap al nou futur en un centre d’acollida d’Algesires sense adonar-se que han tornat a obrir una capsa de Pandora entre el Marroc i Espanya.

Espanya vol plantar cara als menors arribats sense companyia impulsant les repatriacions, que segons Mercedes Jiménez, del col·lectiu Al-khaima,«són il·legals perquè quan tornen al seu país continuen en una situació de desemparament». «Per aquest motiu–afegeix–, Espanya està obligada a protegir-los i tractar-los com a nens i no com a immigrants irregulars». I a la banda magribina no volen ni sentir parlar de responsabilitats sobre els menors. El Marroc no només no té cap política social que garanteixi la protecció infantil, sinó que a més a més«considera delinqüents els seus nens emigrats clandestinament», denuncia Vicenç Galea, educador social a Catalunya.

Mentre els dos països veïns es posen d’acord a aplicar una política concreta sobre aquest drama incessant, les comunitats autònomes, que tenen competència exclusiva en matèria de menors no acompanyats, busquen fórmules per afrontar el fenomen. Catalunya ofereix el programa Catalunya–Magrib per prevenir l’emigració precoç i, al mateix temps, acompanyar els nens que decideixin de manera voluntària retornar al seu país d’origen.

Menjar enllaunat

«Sense documentació no podia buscar feina, sortia del centre a la recerca de no res, estava molt sol, no sabia què fer». Qui parla és l’Adam, un menor marroquí que als 16 anys va acabar sent víctima de les condicions precàries dels centres d’acollida i del carrer. Omplia l’estómac amb menjar enllaunat, pràcticament no es comunicava amb ningú i deambulava ociosament sense cap projecte de vida fins que va decidir tornar a les seves arrels amb les mans buides. El va ajudar a fer-ho el programa Catalunya-Magrib, que, segons el seu director, Andreu Camps, ofereix una solució real a aquells que han vist frustrats els seus objectius de treballar legalment a Espanya.«Els que ho han aconseguit són un percentatge tan petit que no han de servir d’exemple», diu Camps.

Quan l’Adam va tornar al Marroc, un equip d’educadors i psicòlegs del projecte van treballar per a la seva integració familiar i laboral. L’objectiu del programa és acollir retornats (només 14 nens des que va començar fa dos anys) i possibles candidats a l’emigració il·legal i els sensibilitzen del perill radical d’emprendre una aventura sovint tràgica.«Uns 130 nois estudien al nostre centre a Tànger. Poden accedir als cursos d’hostaleria i construcció i, una vegada superada la teoria, els posem en contacte amb les empreses del sector», explica Fátima Ilyas, coordinadora de l’educació dels nois.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

«No tornis a casa»

L’Adam no pensa repetir l’experiència d’una vida clandestina al fals paradís espanyol. Durant 30 dies va acampar al port de Tànger per estudiar les possibilitats de refugi en un camió. Al final va travessar agafat a les rodes d’un cotxe de turistes amb destinació a Barcelona. Mohammad, un altre retornat de Catalunya, va pujar a la desesperada al maleter d’un vehicle, viatge pel qual la seva família va pagar uns mil euros. El centre d’acollida a Espanya el va viure com un infern i res li va arrencar del cap la idea de tornar a casa, malgrat que els seus pares li deixaven anar cada dia:«Si gires cua, no cal que vinguis a casa». Llavors tenia 16 anys. Ara, amb la majoria d’edat i l’experiència viscuda, ja no pensa en l’escruixidora frase que el va empènyer a ell i molts altres:«Veure Barcelona o morir».