«És injust que s'aprofiti el 'cas Millet' per atacar la burgesia»

Perquè Barcelona aconseguís l’any 1986 ser nomenada seu dels Jocs Olímpics del 1992 hi va haver una feina prèvia, inspirada per Juan Antonio Samaranch, que se li va encarregar a Leopoldo Rodés. Al capdavant de l’Associació Barcelona Olímpica

–980 milions de pessetes d’empreses– va postular la candidatura de manera intensa: va visitar 52 països i per casa seva, a Barcelona, van passar 74 dels 91 membres del COI per conèixer la candidatura. La capacitat de mecenatge que ha marcat la trajectòria pública de Rodés, al marge de la seva exitosa carrera com a empresari en la publicitat i les finances, va tenir un daltabaix personal al juliol quan va descobrir que Fèlix Millet havia administrat fraudulentament els diners de la Fundació Orfeó-Palau, de la qual Rodés és membre de la comissió executiva. A diferència d’altres patrons, no té inconvenient a parlar en públic.

–¿Què va sentir el 23 de juliol, quan es van confirmar les sospites sobre la gestió de Fèlix Millet i els seus col·laboradors?

–Vaig tenir una decepció profunda perquè era inesperat. La incredulitat em va durar poc perquè de seguida vaig veure que la informació era veraç. Em va consolar veure que els nous gestors –Mariona Carulla i Joan Llinares, amb els despatxos Deloitte i Garrigues– es van posar a treballar intensament ja des del mes d’agost. Ho van fer molt bé i per això els patrons vam poder agafar la iniciativa a la reunió del 3 de setembre, quan vam conèixer la dimensió de l’engany.

–El que costa d’entendre és que vostès, tan acostumats a analitzar balanços, no ho haguessin detectat durant tants anys.

–El problema era la confusió entre les tres institucions que Millet feia anar com volia: el Consorci, la Fundació i l’Orfeó. Jo només estava a la fundació. Assumeixo que, com la resta de patrons, vam descuidar la nostra obligació de vigilar el seu funcionament. Però vull deixar clar, perquè hi ha una confusió, que sembla intencionada, entre fons públics i privats, que la Fundació Orfeó-Palau es nodria en exclusiva de les aportacions privades, entre elles les de la meva família. És a dir, si algú se sent afectat personalment pel comportament de Millet som els que hem pagat dels nostres recursos.

–Però no vigilaven.

–També assumeixo que aquest ha estat el nostre gran error. Millet se les va apanyar per fer-nos creure que els comptes del Palau anaven bé, tot i que sempre aprofitava per demanar-nos que busquéssim nous contribuents. Convocava les reunions un cop l’any, dels 140 patrons amb prou feines hi anaven una vintena i l’aprovació dels comptes era un tràmit. En l’última assemblea, a principis d’aquest any, vaig ser l’únic que es va queixar que ens presentessin una simple quartilla amb els ingressos, les despeses i el superàvit. Em van recolzar altres dels presents. Però és clar que ja era massa tard.

–¿Ha parlat amb Millet?

–No. Ni amb cap dels antics gestors.

–Hi ha dues línies d’opinió entre els patrons. Uns són partidaris que surti tot fins al final. I altres, després de saber-se que hi va haver partits que van cobrar del Palau, prefereixen acabar al més aviat possible. ¿Quina és la seva línia?

–Totes dues. Ho aclareixo: hem de deixar de parlar de Millet al més aviat possible i passar a parlar del Palau, que és l’important. Però vull l’auditoria completa, peti qui peti. S’ha de fer públic tot el que ha passat.

–¿S’explica que una fundació doni diners a una altra fundació, com la de Convergència?

--Em dol, sobretot, que el nom de Ramon Trias Fargas quedi afectat. Em consta que la seva família està molt preocupada per aquesta vinculació. La seva viuda, Montserrat Trueta, està molt afectada. S’ha de deixar clar que la família Trias Fargas és totalment aliena a tot el que ha passat.

–Vostè té la Creu de Sant Jordi. I Millet, també. ¿L’ha de tornar?

--No sé si hi ha mecanismes perquè això passi, com en altres països. Però si algú que té la Creu de Sant Jordi redacta una carta dirigida a Millet per exigir-li que la torni, no tindré inconvenient a firmar-la, ni que sigui jo el primer.

–¿Hi haurà escarment a les fundacions? ¿Cauran les donacions?

–Com que formo part d’algun altre patronat, tinc clar el que s’ha de fer. En els pocs que presideixo, aquests dies els dic, amb ironia, als patrons, quedesconfiïnde mi. És el que faré en els patronats dels quals només sóc vocal o similar: un seguiment més profund. Pel que fa al Palau, no crec que caiguin les donacions en excés, perquè la nova junta directiva està generant confiança. Ara bé, segur que el seu pressupost es reduirà, perquè hi havia despeses excessives que no es mantindran.

–O sigui, s’estalviaran el que s’emportaven Millet, Montull…

–No és això. Em refereixo a retribucions excessives. Segur que es podran reduir les despeses fixes. Jo no sabia que Millet cobrava per presidir-ho tot. Per mi és inadmissible que qui estigui voluntàriament en una fundació privada cobri. El problema no és que una persona vagi en Mercedes per ostentar aquell càrrec, és que ni tan sols hauria d’anar en un Ibiza per aquest motiu.

–Segueix dolgut.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

–Sí, estic dolgut pel que ha passat. Però també pels excessos en algunes opinions posteriors a la revelació de tot el que ha passat al Palau. No és just aprofitar-ho per atacar la burgesia, i molt menys ara. Ha estat la burgesia la que ha fet possible el Palau

–la tercera joia juntament amb el Liceu i la Sagrada Família–, i ha estat la burgesia la principal víctima. És a nosaltres a qui ha robat Millet, i a les administracions en el Consorci. A part de tot això, és d’agrair la comprensió i el suport que hem rebut de totes les administracions.