Dues expedicions surten a buscar la gran illa d'escombraries del Pacífic

Dues expedicions oceanogràfiques, una a bord del vaixellNew Horizoni la segona al velerKaisei, s’han endinsat al mar a la recerca del gran vòrtex d’escombraries del Pacífic septentrional, una regió de límits imprecisos sorgida en les últimes dècades com a conseqüència de la contínua acumulació de residus flotants. L’illa o la sopa de les escombraries, com se l’anomena popularment, no té comparació en cap altre mar: la zona no està entapissada de plàstics en la seva totalitat, òbviament, però es calcula que hi ha una densitat anormal de residus flotants –però també de submergits en el fons– en un milió de quilòmetres quadrats, més o menys com dues vegades Espanya.

Els dos equips busquen el mateix: analitzar el gran camp, definir-ne les dimensions i, després, proposar mesures de control i eliminació. De fet, poc se sap fins ara del gran vòrtex perquè ni el detecten els satèl·lits, ni els radars ni els vaixells mercants –molt escassos– que transiten per la zona.

«ENS HI ESTEM ACOSTANT...» / L’empresari i ambientalista californià Doug Woodring, alma mater del projecte Kaisei, va escriure ahir al seu bloc a bord del veler: «Ens hi estem acostant i a tots ens va envaint l’emoció. El mar està tranquil. En les últimes hores hem vist petits trossos de plàstic, però en alguns casos han sigut més de 40 peces en només 15 minuts d’estar agafant mostres».

Chelsea Rochman, estudiant de postgrau a bord delNew Horizon, insistia en el mateix aspecte: «Estem veient constantment diminuts fragments de plàstics. Algú podria pensar que estic emocionada a l’observar-los, ja que justament preparo la meva tesi doctoral sobre això, però us asseguro que he sentit tristesa».

Les dues campanyes, que treballen de manera coordinada, reben el suport del projecte Kaisei, dependent de la fundació ecologista del mateix nom, i també tenen un patrocini de la National Geographic Society. ElNew Horizon,pertanyent a la Institució d’Oceanografia Scripps, amb seu a la Universitat de Califòrnia, va sortir del port de San Diego el 4 d’agost passat, mentre que elKaisei hova fer de San Francisco dos dies després, dijous passat. Malgrat que tots dos arribaran demà a la primera estació de sondeig, la campanya oceanogràfica es prolongarà fins a finals de mes.

VIDA MARINA / Les dues expedicions estudiaran com els petits fragments de plàstic afecten la vida marina. «La qüestió és quina classe d’impacte estan tenint aquests trossos de plàstic en les petites criatures dels nivells inferiors de la cadena alimentària oceànica», diu Bob Knox, responsable de Scripps. El destinatari final pot arribar a ser l’home, insisteixen els científics. Per exemple, un dels experiments el desenvoluparà Andrew Titmu, investigador a la Universitat de Hawaii-Pacífic: «El meu estudi consisteix a examinar la relació de la ingestió de residus plàstics per part de diverses espècies d’aus marines que volen molt lluny, especialment albatros i petrells», va escriure diumenge.

El vòrtex de les escombraries no té fronteres clares, però s’acostuma a considerar que se situa al nord-est de l’arxipèlag de Hawaii. Curiosament, sembla que es mou al llarg de l’any fins a 1.600 quilòmetres de nord a sud, segons càlculs de la NOAA (Administració Atmosfèrica i dels Oceans dels Estats Units).

És fàcil imaginar d’on procedeixen els residus –envasos, recipients, ampolles, aparells electrònics, mobiliari domèstic, peces d’automòbils...–, però no ho és tant explicar per què són on són. Les deixalles detectades al gran vòrtex procedeixen lògicament de les activitats humanes en terres continentals. El que passa és que, a causa dels corrents oceànics circulars del Pacífic, que giren en el sentit de les agulles del rellotge, acaben concentrats en aquesta zona de convergència sense sortida. Malgrat que són dades poc concloents, sembla que hi ha més residus procedents de l’oest (Àsia) que de l’est (Amèrica).

SEMPRE PETITES PECES / Els científics precisen que els residus grans, aquells que es poden observar des de la coberta del vaixell, són pocs i que estan allunyats entre si. En la majoria dels casos es tracta de partícules que no arriben ni a un centímetre. El motiu de tot plegat és que els plàstics poden resistir segles abans de degradar-se completament, però l’acció del sol i l’aigua acaba esmicolant les peces. En qualsevol cas, el problema és cada vegada més greu perquè la generació de deixalles és molt superior a la força de la degradació.

A causa de la mida diminuta i al fet que una gran part dels residus floten just a sota de la superfície, és impossible detectar-los per mitjà del radar o dels satèl·lits. Poca cosa més se sap de la ignota sopa, però diverses estimacions ja han calculat quants residus flotants hi pot haver: ¡sis milions de tones!

A més dels possibles danys

sobre la vida marina, les ex-

pedicions intentaran determinar si aquestes deixalles poden transportar pesticides o altres partícules contaminants. També estudiaran si els organis-

mes minúsculs que acompanyen les deixalles podrien ser transportades a regions distants i acabar-se convertint en espècies invasores.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

¿I què es pot fer per analitzar els residus? El més difícil és atrapar les partícules sense capturar al seu torn les criatures marines. «Haurem d’utilitzar diferents tecnologies i xarxes depenent de la densitat de residus», diu Woodring. De totes maneres, recollir molts plàstics no és l’objectiu de la missió. «Ni podem ni ho intentem. La idea és analitzar primer en què consisteix el problema

–conclou–. Després ja podrem discutir la millor manera de lluitar-hi». Continuarà.