Frank Langella: "No acostumo a veure les coses que faig"

Després d’uns quants anys d’alts i baixos, Frank Langella, un dels millors 'dràcules' de la història, es va establir com a infal·lible actor de caràcter. La seva interpretació de Nixon li va valer una nominació a l’Oscar. Avui recull a Sitges un merescut Gran Premi Honorífic.

–Ha dit que la majoria d’actors comencen en aquest ofici perquè són persones insegures, i que després, amb el temps, es tornen arrogants. ¿S’inclou en el lot?

–Sí. És el cas de gairebé tots els actors que conec. Compenses en excés la teva inseguretat, la teva baixa autoestima o la teva culpa amb l’arrogància.

–Dràcula és un personatge arrogant, però vostè va voler humanitzar-lo en la versió de John Badham del 1979.

–El veia com un personatge solitari, incomprès… Un home èpicament tràgic que arrossegava la necessitat de xuclar sang per viure, i que havia de fer el que fos per aconseguir-ne.

–L’any passat vam tenir a Sitges Dolph Lundgren, el He-Man del cine. Aquest any ens visita vostè, és a dir, Skeletor.

–Si vaig fer 'Masters del Universo' va ser pel meu fill, que llavors tenia 4 o 5 anys. I també [riu] perquè em semblava excitant interpretar algú que volia apoderar-se de l’univers.

–¿Com va ser treballar amb els productors de Cannon? ¿Golan i Globus eren uns personatges tan pintorescos com es diu?

–Treballar amb ells va ser un horror. Reunien tots els clixés dels violents europeus que miren de treure’t tot el que poden a canvi de res. Però va tenir el seu punt divertit.

-Vostè ha treballat en pel·lícules produïdes per Harvey Weinstein com 'Todas las cosas buenas' i 'Gracia de Mónaco'. ¿Què n’ha de dir dels assestjaments destapats?

–És molt senzill: ningú hauria de forçar ningú a fer una cosa que no vol fer. No importa si ets president d’un estudi o si talles peix en un mercat. És així de simple.

–Als 80 i 90 va tenir alguns problemes per trobar projectes ressonants. ¿Quan va saber que el renaixement era possible?

–Després de Drácula vaig passar una mala època. Vaig tornar el 2002 amb una obra de teatre meravellosa, 'Fortune’s fool', per després desaparèixer un temps i tornar un altre cop amb 'El desafiament. Frost contra Nixon'.

–El seu Nixon era magnífic.

–No soc còmic ni vull ser respectat per aconseguir el so adequat, el gest adequat… Això és pura tècnica. Jo sempre vull capturar l’emoció interior del personatge, tant si és fictici com real.

–Aquell 2009 també va rodar 'The box', una pel·lícula no tan ben considerada, però que mereix ser de culte.

–Algú l’hauria de reivindicar. És una pena que Richard Kelly [el director] no hagi fet res en tant de temps. És un director original i es mereix fer més pel·lícules.

–Últimament ha brillat a la televisió a 'The americans'. El seu personatge, Gabriel, ha deixat Amèrica, però ¿també la sèrie? ¿tornarà?

–No, no, Gabriel ha plegat. Sovint aquestes decisions es prenen per raons que ningú entén. Van decidir enviar-lo a Rússia i que es retirés. Però estic orgullós d’aquest treball.

–Ho ha d’estar; és una gran sèrie.

–Això diuen, però jo no l’he vist.

Notícies relacionades

Ángel Sala: "S'està produint l'alliberament cinematogràfic de la dona"

Alexandre Bustillo i Julien Maury: "No vam parlar mai amb Tobe Hooper sobre 'Leatherface'"

–¿I com és?

–No acostumo a veure les coses que faig. Quan creixes t’adones d’una cosa: el procés és molt més excitant i interessant que el resultat.