Dennis Lehane: «‘Encerrado con el diablo’ és un viatge riu avall cap al cor de les tenebres»

No és fàcil recordar molts casos de crims resolts per criminals en comptes de policies o detectius. ¿Va ser el que el va atraure d’aquesta història?

Durant la investigació vam descobrir que Jimmy Keene és, de fet, l’única persona que ha fet una cosa així. Perquè va ser altament il·legal. Si li hagués passat res, el Govern, l’FBI i el sistema carcerari haurien carregat amb la responsabilitat. No han tornat a fer-ho des d’aleshores perquè va ser una bogeria. Aquest aspecte em va interessar, per descomptat: que algú decidís agafar un home sense experiència policial i li digués «escolta, et transferirem a una presó psiquiàtrica de màxima seguretat per arrencar una confessió a algú». Això era interessant. Però tampoc sé si prou.

¿I què va ser el que finalment el va convèncer? 

Al principi no ho volia fer. Estava cansat de la foscor. Després, el meu productor i ara soci Kary Antholis, em va convèncer per llegir el llibre. Quan vaig arribar al final, vaig entendre que allà hi havia una cosa que ningú havia vist. A la sèrie, el viatge factual de Jimmy amb Larry es presenta més o menys com apareix al llibre. Però el viatge psicològic i emocional és diferent. Vaig pensar: «¿No seria interessant si el meu Jimmy hagués d’investigar en certs aspectes incòmodes de si mateix, en termes de dones, violència i relacions familiars, i descobrir qui és com a persona?». Es un viatge que volia explicar. Un cop vaig arribar a aquesta idea, estava dins el projecte.

En una entrevista anterior em va parlar de com Ed Burns [l’antic inspector d’homicidis que va cocrear ‘The wire’] li va recriminar en una ocasió la poca autenticitat de les seves idees. 

[Riu]. Bé, en realitat va ser una mala proposta, ¡només una mala idea! M’ho va fer passar fatal per una mala idea. No em va deixar tranquil durant almenys una setmana.

Però suposo que una cosa així deixa empremta. ¿Quines tàctiques va seguir per fer ‘Encerrado con el diablo’ el més autèntica possible? 

Només calia limitar-se a les memòries de Keene. Tot era allà. I a més, Jimmy havia construït, a través d’una sèrie de correus i altres coses que havia escrit, un enorme arxiu complementari sobre la seva experiència. Ho vam tenir també a la nostra disposició. En general, vam mirar de cenyir-nos als fets tal com apareixen al llibre. El més difícil va ser trobar una manera d’integrar la trama de Brian Miller, el policia [Greg Kinnear], que em semblava important, sense que resultés forçat. Llavors vaig tenir la idea: la història de Miller no comença fins que Keene obre l’arxiu sobre el cas. Només en aquest moment vam saltar a Miller. 

Fins i tot els personatges més secundaris estan matisats i tenen una gran personalitat. M’encanta com es mostra la intimitat dels pares de Jimmy [Ray Liotta i Robyn Malcolm], per exemple. ¿És un dels avantatges de la televisió respecte el cine? ¿Poder cuidar els personatges teòricament petits?

Al cent per cent. Per això m’encanta. I és curiós que ressalti aquesta intimitat. Em semblava molt interessant explicar aquests dos alcohòlics funcionals que s’adoren mútuament. Quan vaig escriure el guió de la pel·lícula ‘La entrega’, havia escrit un munt d’escenes per al personatge de Gandolfini i la seva germana, i tot i que vam arribar a rodar-les, finalment es van quedar fora del muntatge. En una sèrie tens temps per al que necessitis.

El de Big Jim va ser l’últim paper televisiu que Liotta va arribar a completar. Tinc entès que va escriure el personatge per ell. I es nota: és un home definit per la dualitat de maldat i bondat. Pur Liotta, ¿oi? 

Hi ha gent que ha vist la sèrie i m’ha dit que no sabia què pensar del seu personatge al principi, que els feia una mica de por. Era la meva intenció. No volia explicar com t’hauries de sentir respecte ell. Així podries fer el viatge sencer i adonar-te’n que així és, aquest tio ha fet molt mal al seu fill, però alhora seria el primer a córrer cap a un edifici cremant per mirar de rescatar-lo. Sense mirar enrere. I és el que sents: un amor increïble.

Fa un moment ha esmentat ‘La entrega’. A la sèrie repeteix el seu director, el belga Michaël R. Roskam [nominat a l’Oscar per ‘Bullhead’]. ¿Va ser elecció seva?

Meva i de Taron Egerton. Ho teníem realment clar. Es van suggerir altres directors i nosaltres tornàvem sempre a Michael. Es va llegir els guions, li van agradar i tot va anar sobre rodes.

No sé si en algun moment van parlar de ‘Mindhunter’ com a possible referència. Aquestes pacients converses mantingudes amb el presumpte assassí en sèrie Larry Hall [Paul Walter Hauser, protagonista de ‘Richard Jewell’] semblen sortides de la sèrie de David Fincher. 

Vaig intentar allunyar-me com vaig poder d’aquesta sèrie, perquè és massa bona, però després me’n vaig adonar que era pràcticament impossible. Fincher, en certa manera, ha aconseguit reinventar i fer seves les escenes d’interrogatori. Quan fèiem ‘Boardwalk Empire’, solíem dir: «Sobretot no intentem fer ‘El padrí’». I aquí ens passava el mateix amb ‘Mindhunter’. Però hi va haver altres influències que van aparèixer pel camí, com ‘Días del cielo’ per a les escenes pastorals i, en moltes ocasions, ‘Vellut blau’. Hi ha una mica d’‘El silenci dels anyells’... I també d’‘Apocalypse now’, perquè aquesta sèrie també és, al cap i a la fi, un viatge riu avall cap al cor de les tenebres.  

La música sintètica que ha compost Mogwai és fabulosa. ¿Va escollir personalment el grup per aquest treball? 

Sí, els vaig triar jo mateix. Admiro moltes coses seves. Com ‘Auto Rock’, el seu tema que va sonar a ‘Corrupción en Miami’ [la pel·lícula del 2006]. Però em vaig acabar de decidir per ells pel seu treball a la sèrie ‘ZeroZeroZero’. Allò era simplement exquisit.

Vostè és l’escriptor criminal bostonià per excel·lència, però el 2013 va decidir traslladar-se a Los Angeles perquè li facilitava treballar al cine i la televisió. ¿Segueix allà? 

Segueixo allà i m’encanta, igual que a les meves filles i la meva dona. Soc un convers. I és on és la feina ara mateix. Sempre tindré Boston al cor, però allà no tinc les oportunitats que tinc aquí. 

¿Creu que ha afectat d’alguna manera el seu estil d’escriptura, o la seva forma de treballar?

No, no. Ara he acabat un llibre i és el més bostonià que he escrit. Molt en la veu de ‘Mystic River’. Quan ets jove, t’arribes a preocupar per aquestes coses, però fa tant temps que faig això que ja no em preocupa perdre la meva veu o que canviï la meva manera d’escriure. Dubto que passi a hores d’ara.

Notícies relacionades

Crítica d''El visitante': contra el dimoni de la pèrdua

El poder de les sèries capta un 'dream team' d'escriptors

Ara que cap projecte mor mai realment, ¿diria que hi ha alguna esperança de vida per a ‘Ashecliffe’ [el projecte de sèrie sobre l’hospital de ‘Shutter Island’]? 

No ho crec. Mai diguis mai, però ja fa uns anys que vaig agafar la caixa amb tota la investigació i la vaig guardar en un magatzem. És allà si necessito treure-la, però... és improbable. És un projecte increïblement car. Per diversos motius, massa avorrits per entrar-hi. Qui vulgui fer-ho ha de deixar-s’hi una pasta.