Crítica final de ‘Fundación (T1)’: la saga de ciència-ficció que ha de regnar

¿Què ha de tenir una sèrie per instal·lar-se en l’imaginari col·lectiu el 2021? ¿Quins requisits ha de complir? Preguntes de difícil resposta, tant el 2021 com qualsevol altre any: ningú sap res i els fenòmens, sovint, realment sorgeixen espontàniament i no d’una perfecta orquestració de recursos creatius i instints comercials. 

Però en l’actual panorama del ‘streaming’, potser la qüestió no és el què sinó l’on: es pot preguntar-se com hauria funcionat ‘Fundación’, ambiciosa adaptació de les novel·les d’Isaac Asimov, si s’hagués estrenat en una plataforma amb més penetració que (la bastant exquisida) Apple TV+, servei una mica ignorat i castigat per la premsa només per provenir d’un gegant tecnològic. 

‘Fundación’ es va estrenar, sense massa fanfàrria, a finals de setembre i aquest cronista va voler veure una nova fita de les sèries, una cosa que cap fan de la ciència-ficció (o, simplement, el ben fet) voldria perdre’s: un fulletó galàctic en algun lloc entre, així és, Asimov (però amb les Grans Idees obrint més pas a l’acció i l’amor), una cosa de la talla de ‘Battlestar Galactica’ (versió 2004) i la plorada ‘Joc de trons’, de la qual bevia clarament en el seu gust pel ‘cliffhanger’ de vertigen. Impossible resistir-se als seus personatges, del psicohistoriador Hari Seldon (Jared Harris fent de savi, per variar) a la magnètica Salvor Hardin (Leah Harvey), guardiana de l’assentament del planeta Terminus, on s’havia de començar a desenvolupar el projecte de Seldon per salvar la humanitat de mil·lennis de foscor. Sense oblidar-nos d’una aportació del ‘showrunner’ David S. Goyer i el seu equip: els tres clons de diferents edats del primer emperador de l’Imperium. 

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

El viatge no ha estat exempt de frustracions: en el seu desplegament de trames i els seus constants salts entre temps i planetes, la sèrie ha pogut perdre el momentum en diverses ocasions, sobretot en la seva part central. Però fins i tot quan perdia tensió narrativa, ‘Fundación’ continuava enlluernant com a objecte visual: és la sèrie visualment més imponent del 2021, amb permís de ‘El ferrocarril subterráneo’; la que ha construït més imatges memorables, una cosa que les sèries també poden i han de fer. 

D’altra banda, qualsevol queixa sobre el caràcter expansiu de la seva trama va quedar reduïda a cendres amb els dos capítols finals, en els quals Goyer i els seus guionistes van demostrar saber el que feien. Arribada la triple guerra a Terminus a inesperades taules, es van succeir revelacions, anuncis de nous començaments o confessions que aglutinaven el que abans semblava escampat. El que semblava infinit era només el començament i s’obria davant l’espectador un nou horitzó. Goyer vol arribar a les vuit temporades. De moment, la segona està assegurada. La feina del món és, ara, posar-se al dia amb ‘Fundación’.