Crítica de ‘Partisan (T1)’: el plaer de no saber 

Les primeres imatges de ‘Partisan’ són de veritable impacte: una adolescent lligada de mans cau al buit de cap, impacta amb l’aigua i sembla ofegar-se en el fons. Probablement el millor inici de sèrie vist aquest any. Una d’aquestes arrencades que et fan sentir en bones mans, o en la millor classe de perill; impressió després confirmada per un desenvolupament argumental una mica menys opac però mai obvi. Millor sèrie en l’última edició del prestigiós festival Canneseries, ‘Partisan’ és una defensa del plaer de no saber. 

Estem acostumats que els personatges diguin (o els diguin) el seu nom i ofici poc després d’aparèixer a la pantalla, però en aquesta ocasió no esperin això. Aquí la informació es dosifica de forma lenta i ambigua i es convida l’espectador a dubtar-ne, o a preguntar-se per què en dubta: ningú vol creure que el protagonista (el gran actor libanès Fares Fares, cocreador juntament amb Amir Chamdin) es digui Johnny només per tenir trets àrabs. Com en altres exemples menys assolellats de ‘noir’ escandinau, s’engega a rodar, subtilment però cruament, qualsevol idea de Suècia com a país obert a la idea de l’altre. En aquest context, l’ús d’un himne antifeixista com ‘The partisan’ (en la clàssica versió de Leonard Cohen de 1969) com a primera cançó de la banda sonora no pot ser casual.

El Johnny ha començat a treballar com (aparent) transportista per a una (aparent) granja orgànica desdoblada en alguna cosa més, «una secta o alguna cosa així». Aquesta última definició és de l’òrfena i problemàtica Nicole (Sofia Karemyr), traslladada allà amb la seva germana Maria (Ylvali Rurling) per a (en aparença) simplement passar l’estiu. El que sembla una comunitat idíl·lica oculta secrets foscos, com sol passar amb qualsevol lloc que compta amb el seu propi llibre de regles. Tot sembla respondre a uns rituals establerts a base de suggestió, començant pels moviments d’aquest equip de gimnàstica rítmica perfectament harmonitzat, dins i fora de l’entrenament. En l’aire flota el misteri de la desaparició d’una noia. En el fur intern del Johnny, la sensació que en aquest lloc farà molt més que transportar: queda clar la nit en què li arrabassen el descans per anar a cavar un forat de dos metres. 

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

Podríem parlar del Johnny com a equivalent de l’espectador, però en realitat coneixem el Johnny encara menys que nosaltres mateixos. Ell mateix i les seves intencions i el seu passat componen un misteri per apilar sobre els enigmes infinits de la comunitat on ha anat a treballar. I lluny de frustrar, aquesta falta d’informació tan sols sedueix, almenys a aquest cronista ja cansat de mitologies sobreexplicades i diàlegs com trets d’una subsecció d’alguna pàgina wiki. Fares Fares sap donar personalitat al seu personatge només a base de postura i mirada: torna a deixar empremta en una sèrie després d’exercir a ‘Chernobyl’ com a soldat soviètic que rep ordres de disparar les mascotes abandonades. 

Seria gairebé criminal continuar donant detalls (per exemple, la lògica de la creixent afecció del Johnny per les òrfenes) en lloc de permetre a altres espectadors aquest plaer de no saber. La missió de la sèrie, sigui com sigui, comença a emergir clarament ja des dels seus primers minuts: desdibuixar la imatge progressista de Suècia i revelar, o recordar-nos, que una part de la societat del país sent més respecte pel medi ambient que pels immigrants de països europeus orientals.