Crítica de ‘La casa de papel (parte 5, volumen 1)’: el clímax d’un llarg clímax

S’acosta el final del més important (i segurament més llarg: més de cent hores) atracament de la història, el segon tractat de perpetrar per una banda que acaba de perdre un dels seus principals pilars, si no el principal. ‘La casa de papel’ serà gairebé una altra sèrie, no només a nivell argumental sinó també narratiu, quan torni per als seus episodis finals el desembre que ve. 

El grup va començar aquesta temporada de dol per la Nairobi (Alba Flores) i arrencarà la tanda d’episodis següent sota el xoc d’un sacrifici que a alguns ens va portar, irremeiablement, records de ‘Breaking bad’. No han sigut hores fàcils per a la banda: som, al cap i a la fi, en el clímax d’una sèrie en forma de llarg clímax. Pel costat del Profesor (Álvaro Morte), assetjat per la torturadora Alicia Sierra (Najwa Nimri), han arribat conclusions desesperançadores. I el coronel Tamayo (Fernando Cayo, tan enginyosament malparlat com un personatge d’Armando Iannucci) ha trucat a l’enemic definitiu, l’Exèrcit, per arreglar el que considera un assumpte de seguretat nacional. 

El gruix d’aquesta cinquena part, volum primer, s’ha convertit així en una orgia d’acció militar en un espai més o menys reduït. La guerra ha sigut a tres bandes: hi ha els nostres herois imperfectes, hi ha l’Esquadró Suïcida castís del comandant Sagasta (José Manuel Seda) i hi ha uns ostatges escapats que el sempre desastrós Arturo (Enrique Arce) va voler liderar amb llançaflames a l’estil Ellen Ripley i, després, amb vehicle blindat. Intercanvis de munició pesant, granades dins de pollastres, explosions que farien empal·lidir Michael Bay: els veritables creients de la religió de l’acció hauran vist poques vegades un espectacle així en televisió. El caos no és només efectiu, sinó en molts casos virtuós.

Una acumulació d’instants explosius així pot arribar, d’altra banda, a resultar esgotadora. En el seu afany per formular el fulletó d’acció menys avorrit imaginable, Álex Pina i el seu equip de vegades es poden oblidar d’equilibrar la tensió màxima amb els necessaris moments de respir. En aquests episodis s’han trobat a faltar més cops d’humor, sobretot perquè els inclosos han funcionat: queden grans petits apunts de Jaime Lorente com a Denver i, sobretot, Najwa Nimri com a l’antagonista Sierra. Recordem la millor lliçó de vida d’aquesta última: «Els nens a la presó es crien perfectament».

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

La benvinguda lleugeresa ha arribat, sobretot, a través dels salts enrere en el temps. Hem viatjat al Copenhague de cinc anys abans del Dia-D amb l’enyorat Berlín (Pedro Alonso) i el seu fill ja granat, el Rafael (Patrick Criado), un enginyer en electrònica que ha il·luminat sobre la seva heretada condició de lladre durant un elegant i musical atracament més a prop de ‘Lupin’ que de l’‘Apocalypse now’ desenvolupat en el present al Banc d’Espanya. 

En aquesta temporada, el factor ‘flashback’ també ha servit a l’emotivitat. Hem vist la Tokio reunida amb la Nairobi a la casa de Toledo on van preparar l’atracament. Mentre parlen sobre el que podria haver darrere de la vida, la Tokio fa la seva teoria: «Jo crec... que et quedes a viure en l’últim pensament que tens abans de morir. Per això, quan hi ha sarau, jo sempre penso en els llocs on vaig ser feliç. I en aquests records em quedaré a viure per sempre». Són els records recorreguts, després, en aquest cinquè episodi dedicat a la vida (o les vides) de la Tokio, un llarg comiat abans de l’intrigant adeu a la banda al complet, anunciat per al 3 de desembre.