'Space Force', derrapades en la nova carrera espacial

El juny del 2018, durant una reunió del rellançat Consell Nacional de l’Espai, Donald Trump va anunciar la creació d’una branca militar autònoma que ajudaria al domini nord-americà de l’espai. «Tindrem la Space Force», va dir. «Space Force». Aquest nom va cridar l’atenció de Netflix, que va proposar a Steve Carell fer una sèrie a partir d’aquestes dues paraules. Carell, al seu torn, va demanar ajuda a Greg Daniels, el seu cap en la versió nord-americana de ‘The office’.

I així, mentre es creava la veritable Space Force, es creava ’Space Force’, comèdia militar de deu episodis que ve a omplir el buit deixat per ‘The office’ en el catàleg de Netflix. O això hauria agradat a la plataforma: tot i que podríem definir-la com una altra comèdia laboral i té la calidesa que s’espera de Daniels (o que s’esperava fins a l’amarga ’Upload’), ‘Space Force’ és molt diferent a l’anterior col·laboració d’aquests dos grans de la comèdia nord-americana.

El general Naird, que no Nerd

Un dels escassos punts de connexió és el personatge de Carell: en certa manera, el general Mark R. Naird (rima amb ‘nerd’), general de la Força Aèria elegit per la Casa Blanca per crear la Space Force, sembla una versió més atrotinada i encara més rondinaire de Michael Scott, l’antic cap de Dunder Mifflin. Com Scott, Naird creu imposar més del que imposa, i insisteix a treure la raó a les persones més racionals del món. En el seu cas, els científics que l’envolten en el projecte, com el Dr. Mallory (un senzillament gloriós John Malkovich), un assessor científic molt lúcid però una mica pagat de si mateix, o el pacient astrofísic Chan (Jimmy O. Yang, el diabòlic Jian-Yang de ‘Silicon Valley’).

En la seva vida laboral ha de bregar, d’altra banda, amb personatges tan irracionals com ell: aquí queden el general Kick Grabaston (un Noah Emmerich que sap posar la seva severitat habitual al servei de la comèdia), comandant de la Força Aèria, o el conseller de mitjans de comunicació Puto Tony (Ben Schwartz), un presumpte mestre de les xarxes que també considera «rars» els científics. «El científic dels Teleñecos no parla i fins Animal utilitza paraules», li etziba Mallory. Parlant d’animals: el segon episodi canvia la nostra percepció sobre el sofriment de ximpanzés i gossos en les missions espacials.

Per la part familiar, les coses no resulten gaire més fàcils per a Naird. La seva dona Maggie (Lisa Kudrow) és a la presó; la seva filla Erin (Diana Silvers) ha passat d’alumna modèlica a rebel amb causa (va deixar la seva perfecta vida a Washington per ajustar-se a la nova feina del seu pare en una base perduda a Colorado), i el seu pare Fred (el ja molt enyorat Fred Willard) truca cada dia per dir coses sense gaire sentit.

Una sàtira suau

A ‘Space Force’, l’humor sol sorgir de les dificultats de Naird per adaptar-se a un paisatge laboral on, en realitat, un militar tampoc pinta tant, no almenys de moment. La sàtira de l’administració Trump no sembla el primer objectiu de Daniels i Carell. Al president no se l’anomena pel seu nom; només es fa referència a ell com a POTUS. Se’ns diu que és addicte a Twitter i que vol bones relacions entre els Estats Units i Rússia. La pura veritat. Potser per no perdre una part del públic, els creadors fan també broma amb emblemes demòcrates: Ginger Gonzaga interpreta una congressista hispana una mica repel·lent que respon a les sigles AYC, molt semblants a AOC (la socialista llatina Alexandria Ocasio-Cortez).

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

Els acudits arriben, al contrari que en una sitcom tradicional, a un ritme gairebé distès. Daniels no pretén fer una nova ‘The office’: els seus interessos han canviat, i això inclou també el pla estrictament formal. Com a ‘Upload’, l’estil aquí no és de fals documental ni remotament televisiu, sinó canònicament cinematogràfic; és més fàcil pensar en els plans a gran angular de ’¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú’ que en altres telecomèdies. Paul King (’Paddington’, ‘Paddington 2’ i, abans, el clàssic surrealista de la sitcom ‘The Mighty Boosh’) es marca un primer episodi realment estilitzat.

’Space Force’ no és el Gran Assaig Crític sobre la carrera espacial del segle XXI ni la militarització de l’espai exterior. Potser perquè Daniels no sap ni vol fer sèries sobre personatges per qui no pugui sentir afecte; o perquè el pare de Carell va lluitar en la segona guerra mundial i després va servir en l’exèrcit, i el seu fill no pretén riure en excés dels militars. De fet, ‘Space Force’ els dona la raó: molts finals d’episodi acaben coronant Naird com un tipus potser no tan poc de confiança.