Crítica de 'Pure': no soc jo, és el meu TOC de caràcter sexual

Una mica més d’un any després d’estrenar-se al Regne Unit, arriba a Espanya, per fi, la minisèrie ‘Pure’, gran comèdia dramàtica (o potser seria millor dir drama ocasionalment còmic) amb inspiració en el llibre homònim de Rose Cartwright sobre la vida amb TOC (trastorn obsessiu compulsiu), que en la seva varietat ‘obsessiu pur’ implica bregar amb pensaments intrusius i repetitius, sovint de naturalesa violenta o sexual.

Durant els últims anys de la seva adolescència, Cartwright va patir un setge constant d’imatges sexuals al seu cap, com li succeeix a la ficcional jove escocesa Marnie (la còmica Charly Clive en un recital de carisma i precisió). Sota aquesta condició, qualsevol amb genitals pot ser un detonador, que no un afrodisíac. Quan li pregunten a la Marnie si es passa excitada tota l’estona, ella contesta: «Més aviat confosa i frustrada tota l’estona».

Després de visualitzar una orgia durant la festa de les noces de plata dels seus pares (ella mateixa s’ho muntava amb la seva mare), la Marnie s’atipa completament de si mateixa i viatja del seu poble dels Borders a Londres a la recerca d’«alguna fotuda resposta». El primer que fa és consultar doctors però no soluciona gaire res. També es fica en un embolic lèsbic per saber si està reprimint la seva orientació sexual. No surt bé, però li serveix per ampliar el cercle d’amics. La seva sarcàstica aventura Amber (Niamh Algar) s’apiada d’ella i li dona un lloc de becària a la revista de tendències en la qual treballa; allà li toca asseure’s al costat de l’atractiu Joe (Anthony Welsh), el mateix Joe al qual gairebé va vomitar a sobre la nit anterior. 

Els pensaments intrusius de la Marnie s’utilitzen, sobretot al principi, amb finalitats còmiques, però aviat poden ser tan aclaparadors per a l’espectador com per a ella. El que es pretén és reflectir en tota la seva intensitat repetitiva què significa viure amb aquesta condició i com pot afectar no només la nostra relació amb nosaltres mateixos, sinó també amb els qui t’envolten, que en el cas de la Marnie són també la Shereen (Kiran Sonia Sawar), una antiga amiga de l’institut, i el Charlie (Joe Cole, el John Shelby de ‘Peaky Blinders’), un addicte al porno en rehabilitació amb el qual estableix una emotiva connexió. 

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

Seguir la Marnie en el seu camí cap a una cosa semblant a l’acceptació (no a deixar de tenir aquests pensaments, sinó relativitzar-los) és una experiència tan hilarant com demolidora, sempre absolutament essencial. Les parts més malenconioses compten amb la subtil subratllada musical de Julia Holter, que s’encarrega de la partitura original i cola cançons pròpies entre clàssics de The Kinks (’I’m not like everybody else’, tot i que la Marnie no estigui sola), The Walker Brothers, Altered Images i Shirley Bassey, entre d’altres.

En una decisió decebedora, Channel 4 va anunciar el febrer passat que finalment no hi hauria segona temporada de ‘Pure’. Aquest final una mica abrupte, amb alguns fils solts, és el que ens tocarà acceptar.