'The Witcher': Netflix juga amb espases i bruixeria

Netflix ha llançat sobre la taula una carta guanyadora. ‘The Witcher’,la sèrie protagonitzada pel bruixot caçador de monstres Geralt de Rivia (Henry Cavill, ‘Superman’), compta amb un matalàs de seguidors captiu: els compradors de les 40 milions de còpies venudes a tot el món dels tres videojocs de la franquícia. Té material de sobres, i de categoria, per encadenar diverses temporades (la segona ja està confirmada) als set llibres escrits per l’escriptor polonès Andrzej SapkowskiAndrzej Sapkowski, editats a Espanya per Alamut. I no oculta l’ambició que El Continent es converteixi en el seu Westeros. ¿Però són comparables ‘The Witcher’ i‘Joc de Trons’?(Espòiler: pensin més aviat en ‘El senyor dels anells’ amb Conan el Bàrbar al lloc d’Aragorn).

Abans que res, una introducció sobre què succeeix en aquest Continent: en aquestes terres poblades per nans, mitjans i nimfes del bosc, i colonitzades posteriorment per elfs, fa uns segles van arribar els humans. Després d’una conquesta amb rivets genocides, els no humans queden reclosos en regions apartades o sotmesos com a pàries. Un esdeveniment, la Conjunció de les Esferes, complica les coses poblant aquestes terres de monstres variats: des de vampirs i lobisomes a aranyes gegants o diverses varietats d’éssers amb aspecte pútrid que tallen, mosseguen i burxen en les parts toves. Els regnes dels homes tenen el seu propi problema, un imperi fanatitzat i expansiu que avança des del sud. I per mantenir el caos a ratlla, dos gremis, nodrits de nens amb certes potencialitats arrencats de les seves famílies i convertits en torturats mutants: els bruixots amb poders màgics i els bruixots entrenats per convertir-se en mercenaris experts en control de plagues monstruoses, amb algun conjur bàsic i, sobretot, espases. D’acer per als éssers pensants, de plata per als altres. Tres nens perduts es converteixen en els protagonistes de la sèrie: Geralt de Rivia, un bruixot de cabellera blanca, Yennefer, una fetillera atractiva i amb males puces, i Ciri, una princesa òrfena a la qual han de localitzar i protegir, amb poders que inicialment semblen ser només un rugit huracanat, però sobre la qual pesen auguris de més importància.

Sense les cartes de ‘Joc de Trons’

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

¿Sona més friqui que ‘Joc de Trons’? Sí, indiscutiblement. I aquí ve el primer obstacle perquè la frase promocional(‘El Joc de Trons’ de Netflix) es faci realitat en termes d’audiència o fenomen social (la pràctica de llançar la sèrie d’una tacada tampoc ajuda). No compta amb les cartes de la sèrie d’HBO per atreure un públic general reticent a la fantasia heroica (una saga que sobre un fons fantàstic reciclava models convencionals de les narratives de famílies mafioses o dinasties empresarials enfrontades; o sigui, d’‘El Padrí’ a ‘Dallas’, sense oblidar la guerra de les roses passada per Shakespeare). I la primera temporada de ‘The Witcher’,basada en els contes dels dos primers llibres de Sapkowski(‘El último deseo’ i ‘La espada del destino’),no ofereix una narració lineal, sinó diverses línies temporals que l’espectador ha d’encaixar fins que finalment conflueixen. Al seu favor, precisament que el precedent d’HBO va eliminar prejudicis entorn del gènere fantàstic. O el trio protagonista, amb un Cavill carismàtic (recomanació: sentir la seva veu greu en VO) i unes Ana Chalotra (Yennefer) i Freya Allan (Ciri) intenses.

Quan es va anunciar el projecte, diversos temors van sobrevolar-lo. Per als lectors dels llibres, que es limités a ser una adaptació delsvideojocs, amb molta esgrima (n’hi ha) i alguna cosa de carn trèmula (n’hi ha també, tot i que més en línia ‘Eyes wide shut’) i res més. Perill conjurat: la creadora de la sèrie, Lauren Schmidt Hissrich (‘Daredevil’, ‘The Umbrella Academy’) ha sigut raonablement fidel als llibres. I el molt rondinaire Sapkowski, implicat com a consultor, en lloc de cridar com fa cada vegada que se li parla del videojoc (mentre posa la mà; acaba de renovar la llicència), aprova. Tot i que la seva intervenció, diu, s’ha limitat a assegurar-se que «Ed Sheeran no surti cantant, o coses així». Bé, millor no parlem de com canta el bard que acompanya Geralt. Per al jugador, el temor era que l’ambientació o els personatges no s’identifiquessin amb els del videojoc, i sembla que Cavill ha complert amb escreix. Per al públic general, que la producció fos una sèrie B estil ‘Las crónicas de Shannara’, i tampoc és el cas. Tot i que els dracs...