'Watchmen', un 'remix' gens gratuït

Si simplement el fet de crear una sèrie a partir de ‘Watchmen’, les extensions del qual mai ha beneït el seu cocreador Alan Moore, ja és per si mateix tot un atreviment, presentar-te com a ‘remesclador’ d’aquest text sagrat del còmic potser ho sigui encara més. La pel·lícula de Zack Snyder del 2009 va caure víctima de la seva pètria fidelitat a la font. El ‘showrunner’ Damon Lindelof, després de moltes insistències per part de Warner i HBO, va accedir a explotar aquesta propietat intel·lectual només perquè tenia permís per fer-hi un gir propi.

I més que un gir, ha sigut un salt al buit, un joc sense fi. ‘Watchmen’ ha imaginat com seria, 34 anys després, el món establert pel còmic, però ha esquivat la mera continuació de l’obra original per marcar un punt de partida anterior, buscar les seves pròpies preocupacions i no només aportar nous personatges fascinants, sinó també donar nous camins d’alguns de preexistents.

La sensació de desestabilització, sorpresa i risc, tan estranya en la ficció audiovisual superheroica, va arribar ja des d’aquells primers minuts situats en la matança de Tulsa de 1921 (Oklahoma). Al còmic original bategava com vertebra política l’Harmagedon nuclear. Aquí l’amenaça anava a ser una altra: l’auge del supremacisme blanc, per al qual Lindelof i guionistes reservarien glorioses bufetades en forma d’una història d’origen reelaborada (recordem ‘Ese ser extraordinario’) o matança exprés d’una èpica antièpica (en aquest episodi de final de... sèrie, en principi).

Al centre de la voràgine no hi podia haver un home blanc privilegiat, un altre, sinó una dona negra apoderada, Angela Abar (Regina King), agent de policia emmascarada que comença buscant l’assassí del seu cap i acaba trobant veritats sorprenents sobre la seva pròpia família, la societat nord-americana i la cultura pop. Però ella no és, en realitat, l’única que compta. Hi ha hagut grans episodis més centrats en el seu paranoic aliat Looking Glass (‘Poco miedo a los rayos’, retrat de personatge en la línia de l’‘Expedición’ de ‘Perdidos’ i el ‘Dos barcos i un helicóptero’ de ‘The leftovers’) o aquesta Laurie Blake (Jean Smart) convertida en deliciosament prosaic centre moral de la sèrie: mai oblidarem els seus acudits dirigits a Mart en ‘La mató la basura espacial’.

Satisfacció a tots els nivells

Lindelof té fama de fer moltes preguntes i no contestar-les; d’apilar els enigmes sense donar respostes satisfactòries. No entrarem ara a explicar, tot i que estaria bé, per què fer bones preguntes és més interessant que donar respostes definitives. A més, a ‘Watchmen’ s’han lligat molts caps, potser perquè el remesclador sembla decidit a buscar-se una feina menys estressant. Hem sabut tota la veritat sobre els plans de Lady Trieu (Hong Chau) i Adrian Veidt (Jeremy Irons), tot i que certes revelacions finals, tot sigui dit, difícilment compensen els instants d’anticlímax que ens han brindat la solitud de Veidt en aquesta lluna de Júpiter.

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

‘Watchmen’ es podia veure com a sèrie puzle, però igual que ‘Perdidos’, ha sigut també una sèrie de personatges i d’emocions molt reconeixibles, tot i que poguessin arribar encarnades en un déu blau. L’episodi ‘Un dios entra en un bar’ és digne hereu de ‘La constante’, de ‘Perdidos’, per entrellaçar amb la mateixa intel·ligència els conceptes temporals i filosòfics amb el misteri de l’amor. És el súmmum sentimental de ‘Watchmen’. Però també en la ‘finale’, Lindelof i el seu coguionista Nick Cuse ens reserven algun moment de romanticisme reventaments. Un, en concret, es pot deixar sense aire. Recordin aquestes paraules: «Estic en cada moment... que estem junts. Tots alhora».

És el més inoblidable de ‘Mira cómo vuelan’, junt amb aquesta imatge final de només relativa ambigüitat. Lindelof sap que un desenllaç no es queda amb tu si és definitiu, i aquí deixa en l’aire si Abar aconseguirà caminar sobre les aigües. No serà ell qui contesti a aquesta última pregunta, decidit com sembla a deixar el possible relleu en mans d’una altra persona, si és possible una dona, o una persona de color, o les dues coses. Les històries de superherois ja no poden ni han de ser els mateixos.