Crítica de 'The man in the High Castle': l'altra segona guerra mundial

Iniciada el 2015, la sèrie distòpica ‘The man in the High Castle’ arriba a la quarta i última temporada havent estirat fins al límit la idea central de la novel·la de Philip K. Dick que adapta: ¿què hauria passat si la segona guerra mundial l’haguessin guanyat les forces de l’eix i, el 1962, Nova York continués ocupada pels alemanys i San Francisco per les tropes japoneses?

És possible que Wesley Strick, un dels productors i guionistes de la sèrie, conegut abans pels seus guions cinematogràfics (‘Aracnofobia’, ‘El cabo del miedo’, ‘Llop’, ‘El Sant’), sigui qui ha sabut lligar els molts elements i racons de la trama per prolongar-la durant tantes temporades sense perdre’n l’efectivitat original.

Des del primer moment, la sèrie es va apartar del text de Dick. Es va alliberar del text respectant aquest inquietant punt de partida per crear algunes subtrames originals: les grans ciutats de les dues costes ocupades, la zona neutral de Denver, les peripècies de la resistència afroamericanacomunista –passa armes amagades en el fals fons d’un cotxet de nadó o dins d’un porc mort–, la creació per part del Reich d’un portal cap a un altre univers, el joc amb el temps, l’espai i la realitat paral·lela, la història de l’americà mitjà convertit en ‘obergruppenführer’.

Moments molt intensos

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

En aquesta temporada final hi ha moments molt intensos, com la festa en el segon episodi amenitzada amb discos de Thelonious Monk i Louis Armstrong que es converteix en un veritable blues, dolor i emoció davant de la possibilitat sincera de la revolta contra l’opressor blanc i nazi. En el següent episodi, la subhasta amb objectes genuïnament nord-americans (el quadro de Frederick Remington) acaba en matança poc alliberadora.

Sense ser una obra rodona, és una molt bona sèrie que es pot veure també en clau política actual. De fet, aquesta és la virtut de les distopies: acaben anunciant sempre coses que vindran. Però jo recomanaria encaridament el disc editat el 2017, ‘Resistance radio. The man in the High Castle album’, en el qual Danger Mouse i Sam Cohen van seleccionar una sèrie de cançons dels primers 60 i anys anteriors, versionades per Sharon Van Etten, Beck, Norah Jones, Karen O i Grandaddy, entre d’altres. Aquests bonics temes (‘Nature boy’, ‘The end of the world, The house of the rising sun’, ‘Unchained melody’) s’escolten simbòlicament en l’emissora de ràdio de la resistència, una bonica manera de dir-nos que la cultura sempre queda, passi el que passi, arribi qui arribi al poder.