SÈRIE

Crítica de 'La casa de las flores': la telenovel·la postmoderna

Hi ha moments en què engegaries a passeig la sèrie de Manolo Caro i d'altres en què t'hipnotitza de tan guillada que és

zentauroepp50430042 icult series  la casa de las flores191018142155

zentauroepp50430042 icult series la casa de las flores191018142155

1
Es llegeix en minuts
Quim Casas

La casa de las flores ★★

Direcció:  Manolo Caro

Repartiment:  Cecilia Suárez, AisslinDerbez, Darío Yazbek Bernal, Juan Pablo Medina, Paco León

País:  Mèxic

Plataforma:  Netflix

Durada:  5 episodis

Any:  2019

Gènere:  Comèdia negra

Estrena:  18 d’octubre del 2019

Manolo Caro acumula tot aquesta dècada dirigint peculiars comèdies dramàtiques a Mèxic, de títols tan fogosos com ‘No sé si cortarme las venas y dejármelas largas’ (2013) i ‘Elvira, te daría mi vida pero la estoy usando’ (2015). L’any passat va dirigir la versió asteca de ‘Perfectos desconocidos’, l’exitosa comèdia italiana també adaptada per al mercat espanyol per Alex de la Iglesia, i va debutar en format televisiu amb ‘La casa de las flores’, una curiosa barreja de comèdia negra, retaule familiar i musculós serial que ara arriba a la seva segona temporada via Netflix: la telenovel·la postmoderna.

Notícies relacionades

Curiosa ho és. Hi ha moments que l’engegaries a passeig i d’altres en què t’hipnotitza de tan guillada que és. Ben aviat: darrere de la façana d’una distingida floristeria familiar trobem més forats foscos i personatges ambigus que a ‘Twin Peaks’. La segona temporada arrenca entre Ciutat de Mèxic i Madrid. Paulina de la Mora, que parla separant les sil·labes més del compte, amb una pausa entre ximple i ‘pija’, és a la ciutat espanyola, però ha de tornar a Mèxic perquè el testament de la seva mare, Virginia, ha sigut impugnat. A Madrid es queda part de la seva família, el seu fill, el transsexual que encarna Paco León i la germana d’aquest, tan protectora que és capaç de cremar els passaports per impedir que acompanyi Paulina.

És el retrobament amb els seus germans Julián i Elena. És l’intent de recuperar la floristeria (‘La florería’) que dona títol a la sèrie. I, entremig, els desitjos de la germana petita de concursar en un programa televisiu sobre màgia («la màgia és al cor i no a la televisió», li diu el seu pare, que, de passada, ha ingressat en una secta); les visites d’Elena a una perruqueria la propietària de la qual, exnimfòmana, ha muntat una teràpia d’addictes a l’amor; un cabaret reciclat a casa de pollastres; la filla nounada de Julián, a qui Elena anomena Nairobi quan en realitat li han posat el nom de Namíbia, i algunes cançons de Mecano o de Pimpinela, el ‘Vete’ cantada en ‘play back’ en una sauna masculina.