ESTRENA

'Mindhunter': la penombra moral de l'assassí

Netflix estrena la segona temporada de la sèrie que despulla la psicologia dels assassins seqüencials

zentauroepp49356926 icult190807135650

zentauroepp49356926 icult190807135650

4
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez
Beatriz Martínez

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

Uns anys després de guanyar l’Oscar per encarnar A ‘Monster’ Aileen Wuornos, condemnada a mort després d’assassinar set homes, Charlize Theron va comprar els drets de ‘Mindhunter: Cazador de mentes’, les memòries de John E. Douglas, agent de l’FBI que durant la dècada dels 70 va revolucionar les tècniques establertes en criminologia a l’introduir la psicologia per estudiar el comportament dels assassins seqüencials, com se’ls anomenava llavors, que sembraven el caos a l’Amèrica del Nord del desencant després del fracàs a la Guerra del Vietnam.

Els monstres quotidians que havien estat amagats van començar a sembrar l’horror i no resultava gens fàcil establir les seves motivacions. S’havia acabat l’era de l’amor lliure i començava la de la por: l’infern podia estar a la cantonada.

“Pomes podrides”

L’actriu va parlar del projecte a David Fincher, que havia renovat el subgènere dels psicòpates en dues ocasions, primer amb ‘Seven’ i més endavant amb ‘Zodiac’. Van començar les negociacions amb FOX 21 per emetre per HBO i Scott Buck (‘Dexter’) va escriure un pilot que mai veuria la llum. El 2015 es va confirmar que la producció es mudava a Netflix amb l’escriptor i dramaturg Joe Penhall com a creatiu i David Fincher com a cap visible d’una sèrie que seguiria els passos d’una parella del departament de Ciències del Comportament de l’FBI encarregada d’establir una metodologia a l’hora de catalogar aquests nous criminals en el si d’una nació puritana que preferia donar la culpa a les “pomes podrides” abans de reconèixer que la malaltia procedia de les seves pròpies clavegueres.

La primera temporada de ‘Mindhunter’ va ser un dels grans èxits de Netflix fa dos anys. Arribava en el moment oportú, després que la plataforma s’hagués encarregat de revitalitzar el fenomen dels ‘true crimes’ gràcies a sèries com ‘Making a Murderer’ o ‘The Jinx’ (‘El gafe’). Els ‘thrillers’ procedimentals també vivien un gran moment i en el fons el que feia ‘Mindhunter’ era unir aquests dos enfocaments al voltant d’una mirada autoral, amb un estil molt polit, metòdic i perfeccionista i una atmosfera realment malsana en la qual no era necessari ensenyar ni una gota de sang per captarl’ambient de podridura moral.

Durkheim i Cleckley

John E. Douglas es va convertir en Holden Ford (interpretat per Jonathan Groff), un jove ambiciós amb una intuïció miraculosa, tant com per arriscar-se a iniciar una nova branca d’investigació dins de l’agència basant-se en conceptes sociològics com els procedents de pensadors com Émile Durkheim o Hervey Cleckley. “Si alguna cosa va malament en la societat, el crim es converteix en el seu mirall”. “Els criminals, ¿neixen o s’hi fan?” “¿Com avançar-se als bojos si no sabem com pensen?” Són alguns dels conceptes que pul·lulaven en el primer i molt teòric capítol de la sèrie, en el qual Ford i la seva nòvia Debbie (Hannah Gross) anaven a veure ‘Tarde de perros’ i flirtejaven parlant sobre Sociologia de la Desviació.

En realitat, un dels grans atractius de ‘Mindhunter’ és la seva capacitat per atorgar veritable protagonisme a la paraula. Des del primer moment s’establiran apassionants batalles dialèctiques entre els personatges, tot i que aquest mecanisme assolirà la veritable raó de ser en les entrevistes gravades que Holden Ford i el seu veterà company Bill Tench (Holt McCallany) duran a terme aalguns dels assassins convictes més horripilants de la crònica negra de l’època.

Nominació als Emmy

En la primera temporada van aparèixer per la pantalla Montie Rissell, Jerry Brudos (fetitxista de les sabates), Richard Speck (l’assassí d’infermeres) i, sens dubte, la presència més rotunda, lad’Ed Kemper, l’assassí de les col·legiales, extremadament intel·ligent i manipulador que establirà una relació de dependència amb Holden Ford. La inquietant i absorbent interpretació de Cameron Britton li va valer a l’actor una nominació als premis Emmy.

En la segona temporada Ed Kemper torna a aparèixer, així com una altra de les presències recurrents de la sèrie, la de Dennis Rader (àlies BTK) de qui anirem coneixent a ràfegues tant la seva quotidianitat anodina com el seu pervers imaginari pertorbat. En realitat, tots els personatges adquiriran una entitat més gran, no només el de Holden Ford, que passa per una greu crisi d’ansietat després d’haver trencat algunes barreres de seguretat en la seva implicació amb els casos, sinó també el de Bill Tench, que haurà d’enfrontar-se a seriosos problemes a casa i, sobretot, el de la doctora Wendy Carr (Ana Torv), contractada per dotar de consistència acadèmica al projecte i que per fi adquirirà el protagonisme que mereix en la trama.

Reptes d’investigació

Notícies relacionades

De nou l’estructura combinarà la intimitat dels personatges, les entrevistes als brivalls de torn (de Charles Manson a David Berkowitz) i nous reptes d’investigació en què l’equip podrà posar a prova les seves troballes, el més important, el cas conegut com “els nens d’Atlanta”, que amb un total de 30 víctimes, nens d’origen afroamericà, i que va assolir una enorme ressonància mediàtica.

En aquesta ocasió, David Fincher s’encarrega de continuar amb el to de la sèrie fent-se càrrec dels tres primers capítols, en els quals torna a demostrar el seu talent narratiu tan sobri com efectiu, però no es queden enrere els dirigits per l’australià Andrew Dominik (‘Mata’ls suaument’) i els de Carl Franklin (‘El dimoni vestit de blau’), que aconsegueix conduir-nos sibil·linament a travésd’un clímax tens i opressiu al llarg de tota la seva part final, que amaga tantes sorpreses com molta foscor.