'La dimensió desconeguda' reobre les seves portes

A l’octubre es compliran sis dècades del debut a CBS de 'The Twilight Zone' (a Catalunya, 'La dimensió desconeguda'), antologia d’històries de ciència-ficció, terror i fantasia que va treure pols a la televisió de l’època. De la imaginació del seu creador, el dramaturg televisiu Rod Serling, i els seus grans guionistes, Richard Matheson i Charles Beaumont al capdavant, van sorgir mil arguments memorables que sovint presentaven reflexions sociopolítiques en forma de metàfora.

La llegendària marca, el tema musical de la qual és del primer que arriba al nostre cap quan volem expressar la nostra inquietud per un esdeveniment inesperat, ha sigut reviscuda en diverses ocasions: en una pel·lícula de 1983 ('En los límites de la realidad’) i diverses noves sèries, una de 1985, una altra del 2002 i, ara, la que Syfy estrena amb doble episodi aquest dimarts (22.00 h.).  

Aquesta nova encarnació va arribar als Estats Units a començaments del mes passat, sota el pes de l’expectació més desmesurada. Tot i que les noves versions no van aconseguir igualar, en conjunt, l’impacte de l’original, molts van voler, vam voler, creure en la possibilitat del renéixer de la vella màgia. Aquesta possibilitat semblava pròxima per la presència, com a coproductor i amfitrió, de Jordan Peele, l’actor còmic convertit en gran esperança del fantàstic conscient: seves són'Déjame salir' i Nosotros, sengles paràboles terrorífiques sobre l’estratificació racial, social i econòmica als Estats Units.

¿Sobreviu la seva sèrie (coproduïda per Simon Kinberg, home clau de la saga 'X-Men') a les comparacions, les expectatives? No, no és l’antiga 'Twilight zone', però és que res pot tocar a l’antiga 'Twilight zone', font seminal de què s’han nodrit infinits referents del fantàstic de les últimes dècades. En alguns aspectes, és una espècie de remescla retroactual: la seqüència d’obertura recupera elements icònics i sintonia musical amb alguns retocs moderns; l’estètica i ambientació no són rabiosament els 2019, sinó que busquen una certa intemporalitat, i la tecnologia tampoc és d’última hora o del futur pròxim, sinó més aviat retro, potser per por de les comparacions amb 'Black mirror'.

Com en l’original, els protagonistes solen ser persones corrents, recognoscibles, trastornades davant de l’aparició d’una cosa anormal en la normalitat. Per desgràcia, els enigmes a què s’enfronten no solen ser tan absorbents com els proposats al seu dia per Serling. I la lectura política pot ser bastant òbvia o massa del moment: es condemna l’era Trump amb arguments a què pot faltar la mala bava de l’original.

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

En el primer episodi, ‘The cointervenen’, l’humorista polític encarnat per Kumail Nanjiani descobreix que pot tenir més èxit si fa ús de detalls personals, però el preu que ha de pagar és alt: tot del que parli desapareixerà. En la segona i més interessant de les primeres històries, 'Nightmare at 30,000 feet', Adam Scott és un periodista el vol del qual a Tel Aviv es torna inquietant quan acaba escoltant un 'podcast’ que detalla la desaparició del mateix avió amb què viatja. (Serà el primer capítol emès per Syfy, seguit no del primer, sinó del tercer, 'Replay', molt Peele, però no molt bo, sobre la dificultat de rebobinar el racisme institucionalitzat).

Potser aquestes històries tindrien una altra classe d’impacte de durar la mitja hora canònica dels episodis clàssics, en lloc d’entre 42 i 51 minuts. ¿Estem davant d’un homenatge a la quarta temporada (1963), els episodis de la qual van durar una hora? No, tan sols ha de ser una concessió a aquests temps de #contenidoinfinito: ara, la capacitat de síntesi sembla no sortir a compte.