"En part li dec la vida al patró de Sarrià, sant Vicenç"

Viure en una finca sense ascensor pot propiciar més moments a l'escala per topar amb el veí. Limitar-se a saludar-lo seria l'opció més convencional, però no precisament l'elegida per Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945) quan es trobava al portal l'historiador, catedràtic i crític de cine Miquel Porter, que també va ser membre dels Setze Jutges, impulsors del moviment de la Nova Cançó.

Oliveres no perdia ocasió per escoltar i aprendre d'aquell savi veí «amb qui, menys de futbol, podia parlar de tots els temes», recorda l'economista i professor a les facultats de Dret i Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. «A la nostra mateixa finca de Major de Sarrià teníem un veí que pujava les escales amb dificultat i tenia la seva dona invàlida a casa», relata Oliveres. «Durant molt de temps, li va estar demanant al propietari de la finca que posés un ascensor, però l'amo no accedia a instal·lar-lo»,  prossegueix. «Només al final, l'amo li va concedir, tal com també havia sol·licitat el veí, disposar d'un tamboret, cada dues plantes, per poder reposar una mica del seu esforç de pujada i baixada de l'escala comunitària. Fins que un dia, un noi, veí nostre també, va trobar el senyor gran, sense vida, assegut en un d'aquells tamborets al replà», explica Oliveres.

L'ètica com a camí

El rescat en la seva memòria del trist episodi il·lustra bé la sensibilitat de qui va ser president de Justícia i Pau durant 13 anys -tres mandats-. Les seves clares explicacions d'Economia, matèria en què es va doctorar a la Universitat de Barcelona, despullen les companyies multinacionals davant la pobresa mundial. Oliveres ha estat en primera línia de mobilitzacions de la ciutadania per expressar la seva posició en temes com la constitució de l'associació de veïns de l'Esquerra de l'Eixample, l'OTAN, el 0,7%, les campanyes de suport als immigrants sense papers o el deute extern.

Des del 2013, ha liderat, amb  Teresa Forcades, la plataforma del Procés Constituent que defensa la llibertat d'expressió de les voluntats de la ciutadania de Catalunya sobre el seu futur.

Precisament, va ser a Sarrià on Oliveres va viure una de les seves primeres implicacions socials en primera persona. Va ser el 9 de març de 1966 quan es disposava a participar, juntament amb altres estudiants, en la constitució dels estatuts d'un sindicat estudiantil desvinculat del poder franquista i la policia, per evitar-ho, va encerclar el convent dels germans Caputxins de Sarrià que els havien prestat la seva llar per poder celebrar l'assemblea. «Va ser gràcies al provincial dels Caputxins, Joan Botam, que ens vam poder reunir». El setge, que va passar a la història com la Caputxinada, va durar tres dies.

Vincle familiar amb Sarrià

De petit, i fins que es va casar, Arcadi Oliveres va viure a l'Esquerra de l'Eixample, al carrer de Villarroel per sota de la Gran Via. «A Sarrià veníem a veure els meus avis materns, que vivien en una casa al carrer de Jaume Piquet, molt a prop de l'antic cine Breton, el rètol del qual encara es pot veure a la façana», diu Oliveres. «Jo, en part li dec la vida a sant Vicenç, patró de Sarrià, perquè els meus pares es van casar a la seva església», comenta l'ara resident en una caseta entre Sant Cugat del Vallès i Mira-sol.

Notícies relacionades

Una dona mor en un incendi al barri de Sarrià de Barcelona

Sant Gervasi plora el tancament a traïció de Cortacans

«Era la casa, una barraqueta, que el meu avi patern havia comprat per a la família i on jo vaig passar tots els estius de la meva vida», explica Oliveres. Allà es va mudar a viure, amb la seva dona, fa una desena d'anys. Però Sarrià sempre serà, per a la parella, el barri en què es van independitzar. «Primer vam estar en un pis en una zona més nova del districte, que contrasta amb el nucli antic de Sarrià on vam viure després», declara. «Per fer  vida de barri, Sarrià estava molt bé. I encara avui em trobo molta gent a qui saludar als seus carrers», afirma.

Afegeix que un dels espais que més freqüenta és la cafeteria del Centre Cultural Orlandai, a la sortida de l'estació dels Ferrocarrils. «Sempre que és possible quedo aquí per la comoditat de baixar del tren i tenir-lo al costat», justifica Oliveres.  Pròximament, una escultura al pati recordarà el seu fill Marcel, mort el 2011 a causa d'un càncer quan encara no havia complert els 30 anys. Va ser un dels impulsors de la Festa dels Balcons de la festa major de Sarrià, que consisteix en l'organització d'actes culturals en balcons del barri. Marcel Oliveres també es va oposar com a actiu exalumne de l'Escola Orlandai que la torre que albergava aquesta escola cooperativa de pares fos enderrocada per la constructora Núñez i Navarro.