DEL 4 DE NOVEMBRE AL 3 DE DESEMBRE

Art sense fronteres a Santa Coloma

El Festival Internacional de Teatre Integratiu arriba a la ciutat amb la desena edició per donar visibilitat a l'art inclusiu

Quatre artistes amb diversitat funcional expliquen com les seves experiències ajuden a lluitar contra l'estigma

zentauroepp40642243 teatro171022154117

zentauroepp40642243 teatro171022154117 / JOAN MARTINEZ I SERRES

7
Es llegeix en minuts
Manuel Arenas
Manuel Arenas

Redactor i coordinador de l'equip d'informació de l'àrea metropolitana de Barcelona

Especialista en històries locales, audiències i informació de l'àrea metropolitana de Barcelona i reporterisme social

Ubicada/t a àrea metropolitana de Barcelona

ver +

Recorda alguna pel·lícula, obra o espectacle que hagi vist recentment que tingui com a protagonista una persona amb síndrome de Down? ¿I una persona cega? ¿I una paralítica? Difícilment.

Malgrat això, les persones amb diversitat funcional també són partícips de l’art. Aquest altre art existeix, és possible. Mentre que la plena inclusió no arriba perquè la majoria de festivals no aposten per aquests artistes, el Festival Internacional de Teatre Integratiu (FITI), que serà aquest novembre a Santa Coloma de Gramenet amb la desena edició, hi posa el seu granet de sorra. Ho explica així una de les seves directores artístiques, Verónica Ramírez, que afirma que la inclusió és una carrera de fons en què es corre molt lentament.

El FITI, iniciativa de la companyia Alquimistes Teatre, amb 20 anys d’experiència a Santa Coloma –«sense el suport històric de l’Ajuntament no hauria sigut possible», puntualitza Ramírez– és el festival de teatre inclusiu més antic de Catalunya. D’altres, com l’Eclèctic Festival de Tarragona o L’Altre Festival de Barcelona, segueixen els seus passos. Es tracta de festivals que «canvien mirades», segons paraules de l’altra directora artística del FITI, Francia Gajardo. «Canviar les mirades, els prejudicis, al voltant d’una realitat potser desconeguda per a alguns, però no tan llunyana per a d’altres».

«El teatre és terapèutic per a tothom, però amb persones amb diversitat funcional especialment hem vist grans canvis. Persones que tartamudejaven molt i ja no ho fan; d’altres que han guanyat capacitats comunicatives o que han millorat la seva psicomotricitat», sosté Ramírez. Però, ¿què aporten festivals com el FITI a la societat i als artistes? Quatre d’ells amb diferents capacitats, Anna, Miguel Ángel, Mercedes i Gloria, parlen sobre com la seva experiència ajuda a lluitar contra l’estigma.

Ariet de la integració

Anna Manzanares, integrant de l’agrupació colomenca Alquimistes Teatre, actuarà durant el FITI a l’obra 'Donde manda el amor no manda capitán'. L’Anna, que té 29 anys i síndrome de Down, va començar a fer teatre fa 12 anys, i es mostra il·lusionada amb un paper que els seus pares desconeixen perquè prefereixen que sigui una sorpresa. «El teatre és una gran teràpia per a ella: la manté activa, la desenvolupa i fa que s’emocioni i s’apassioni», afegeix el pare de la noia, Xavier Manzanares.

Del 4 al 12 de novembre el FITI posarà a disposició del públic el gruix de les seves propostes; més tard, el 3 de desembre, Dia Mundial de les Persones amb Discapacitat, conclourà l’edició d’aquest any amb un espectacle autobiogràfic protagonitzat per Cristian Génova –de la companyia T de Tullido– sobre els reptes quotidians d’una persona en cadira de rodes. El festival coincideix pràcticament en dates amb la Setmana Apropa Cultura, una iniciativa de la Generalitat per la inclusió, que ofereix del 23 al 29 d’octubre a diversos municipis catalans més de 200 experiències culturals –teatre, música, dansa, exposicions– a persones en situació vulnerable i en risc d’exclusió.

Per la seva part, el FITI compta entre el seu gruix de propostes amb activitats de sensibilització, com una taula rodona, i amb obres de teatre, peces musicals, comèdies o espectacles de dansa integrada. En aquesta última disciplina s’ubiquen Miguel Ángel Puy i Mercedes Losado, que són parella de ball a la companyia Liant La Troca. El primer va en cadira de rodes; la segona és invident. «Des que vam actuar  junts al Mercat de les Flors, el nostre director va percebre un gran feeling entre nosaltres i ens ha mantingut com a parella», assegura Puy, que apunta al món de l’art com el que dona més visibilitat a la diversitat funcional, ja que actua com a «ariet que obre camí a tot el col·lectiu».

"Trenquem fronteres quan fem art de qualitat"

Mercedes, que va entrar al món artístic arran de la seva malaltia degenerativa de pèrdua de visió, opina que l’art integratiu és capaç de canviar mirades només si té qualitat: «No m’agrada qualsevol cosa. Però si és un espectacle digne i ben treballat, és difícil que qui té prejudicis els mantingui al veure cossos tan diferents i feliços mostrant la seva sensualitat». «Alguna gent et conceptua des del punt de vista d’‘¡Oh, pobret!’, però quan veuen que fas una cosa digna i bonica et miren d’una altra manera».

Notícies relacionades

Per la seva part, Glòria José, també ballarina, és l’única de les quatre persones entrevistades sense discapacitat. O, com ella diu, «sense discapacitat visible». José també forma part de Liant La Troca, la companyia que agrupa persones amb i sense diversitat funcional, i diu que la seva experiència ballant al costat de persones discapacitades ha fet que invisibilitzi aquestes discapacitats: «Ni me n’adono. Jo ballo amb persones; és una trobada d’un cos amb un altre, independentment que tingui discapacitat o no».

Segons José, els espectadors d’entrada «s’espanten una mica», però al cap d’una estona s’obliden que hi ha una cadira de rodes a l’escenari i comencen a veure l’espectacle. «Quan una cosa és diferent de nosaltres ens espanta, però la clau és tenir una mirada curiosa». 

Anna Manzanares. 29 anys. Actriu amb síndrome de Down.

Anna Manzanares té 29 anys, síndrome de Down i és actriu a la companyia Alquimistes Teatre de Santa Coloma de Gramenet, que agrupa persones amb diferents diversitats funcionals. Va començar al teatre ara fa 12 anys perquè és un món que l’il·lusiona. Fins ara, ha actuat en obres com La Bella i la bèstia, Hamlet, Romeu i Julieta i El efermo imaginario, entre d’altres, i  diu que ha disfrutat molt. 

Miguel Ángel Puy. 46 anys. Ballarí en cadira de rodes.

Miguel Ángel Puy té 46 anys, va en cadira de rodes i és ballarí de la companyia Liant La Troca. A més, pel seu compte, és autodidacta i entrena i participa en altres projectes artístics. Arran d’un accident el 2014, li van haver d’amputar les cames i va reviure una inquietud artística d’adolescent, cosa que el va portar a implicar-se en la dansa integrada. «Em van incapacitar totalment per a qualsevol activitat laboral i jo no em podia quedar a casa. Vaig començar a descobrir la cultura de la nit barcelonina i vaig decidir participar en projectes de dansa integrada després de provar amb els monòlegs, la poesia i el teatre». Malgrat totes les dificultats que li suposa la seva mobilitat reduïda, Puy assegura que està percebent un canvi en les mirades dels altres. «Si fas el que t’agrada, en el meu cas ballar, amb naturalitat, treball i talent, disfrutes i saps captar les mirades, al final els marginals acaben sent els altres», afirma. 

Mercedes Losado. 56 anys. Ballarina invident.

Mercedes Losado té 56 anys i és ballarina invident de Liant La Troca, on ja fa quatre anys que actua. Als 42 anys va deixar de treballar com a infermera a causa d’una malaltia degenerativa, la retinosi pigmentària, que li ha produït una gran pèrdua de visió. Malgrat això, Losado explica que si no arriba a ser per la malaltia no hauria descobert el món de l’art –ja que la feina no li deixava temps per a l’oci–, on ha tingut experiències en el teatre i la dansa integrada. «I és superinteressant, perquè he conegut diferents cossos; gent amb diferents formes de moure’s que, a l’escenari, s’acoblen a tu perfectament», diu.

Glòria José. 45 anys. Ballarina i ajudant de direcció.

Gloria José té 45 anys, viu a Barcelona i també és ballarina i ajudant de direcció a la companyia Liant La Troca. José no té cap discapacitat; o, com ella diu , «cap de visible». Va començar en la dansa de casualitat, apuntant-se a un taller fa nou anys, tot i que segueix participant en projectes artístics. En aquesta edició del FITI serà una de les protagonistes d’un espectacle de dansa integrada titulat SIN-CON-TACTO –creat per a l’ocasió–, que serà la carta de presentació del festival el dia 4 de novembre a la plaça de la Vila. La ballarina assegura que la seva experiència ballant amb persones discapacitades ha fet que ni s’adoni d’aquesta circumstància quan és a l’escenari: «El talent no té res a veure amb tenir diversitat funcional o no. D’ells he après moltes coses». La Gloria opina que la gent, quan assisteix per primera vegada a un espectacle integrat, «s’espanta una mica», però després se n’oblida i deixa de veure la cadira de rodes per veure els protagonistes. Segons José, la clau és assistir com a públic a aquests espectacles amb una «mirada curiosa», per ampliar horitzons i deixar enrere prejudicis i estigmes. «Hi ha gent que pensa que la dansa està reservada als elegits, però el cert és que és un art apte per a qualsevol que vulgui viure i jugar».