Anar al contingut

RECORREGUT EN LA DIADA

Un Sant Jordi ple de fastigosos

Santiago Lorenzo passa amb 'Los asquerosos' de ser escriptor de culte a ocupar el segon lloc en la llista dels més venuts en castellà

Miqui Otero

Un Sant Jordi ple de fastigosos

ALBERT BERTRAN

Un: Quan hagis desaparegut, escriu aquesta novel·la. Parla de viure al marge de tot, en un despoblat llogarret castellà. Fes que el teu protagonista s’instal·li en una austeritat autoimposada i que a sobre la disfruti. Regurgita en el teu llibre tota la sàtira que et provoqui cremor d’estómac. Critica tots aquests models de vida que es perceben com a normals però l’adjectiu desl quals hauria de portar algun prefix (que no fos "súper"). Titula la teva història així: 'Los asquerosos'. I, només llavors, la vida et donarà sorpreses.

"¿Com ha pogut passar? Vaig ser tan curós... Vaig triar l’obra equivocada, el director erroni, els actors que no tocaven. ¿Què ha pogut anar bé?", diu un personatge d’'Els productors’, aquesta pel·lícula de Mel Brooks en la qual uns tipus busquen guanyar diners amb una obra que sigui un fracàs, però que resulta ser un triomf sense precedents.

Com el protagonista de 'Los asquerosos’, Santiago Lorenzo fa anys va triar viure en un llogarret buit en el qual l’esdeveniment setmanal és un camió que ve a reparar canalons de les teulades els dimecres. “El conductor sol portar posada la cançó aquella de la Volta Ciclista a Espanya: 'Me estoy volviendo loco, poco a poco, poco a poco'”comenta. I, no obstant, malgrat que el protagonista de la novel·la fa gala que "la seva riquesa era que no necessitava peles, ni gent, ni afecte, ni reconeixements ni ànims ni amors", el de Lorenzo és un dels llibres de l’any, premiat, elogiat, supervenut (ha superat els 50.000 exemplars). I, per tant, ell, un dels tipus més buscats i estimats d’aquesta diada de Sant Jordi.

Imaginar Santiago abandonant el seu poble per trepitjar un escenari com aquest és una mica com pensar en Simó l’Estilista, el sant asceta cristià que va triar passar 37 anys plantat sobre una columna a Alep, a prop de Síria, com el DJ cap de cartell al Sónar. Però la diferència és que Lorenzo, i el seu protagonista, no pateixen ni es prenen la seva solitud com una penitència, sinó com una benedicció. I una cosa semblant els passa amb Sant Jordi.

Dos: La jornada es desperta morosa i refredada. Les gotes prometen sabotejar la festa. Santiago s’asseu en la Fnac per firmar a les 11 del matí. Al seu costat, el 'best-seller' de literatura juvenil que respon (potser no en el CAP, però sí a les cobertes dels seus llibres) per Blue Jeans.

–¿Et vols fer una foto? –pregunta Blue Jeans a una de les seves centenars de fans.

–No fa falta –diu ella. Li somriu.

Porta calada la seva ja icònica gorra gravada amb el seu propi pseudònim: Blue Jeans. No imagino Santiago Lorenzo portant-ne una d’igual, amb el seu nom, ni per anar a buscar rostolls i troncs per a la seva xemeneia. "El foc és el futbolí dels solitaris", deia el protagonista de ‘Los asquerosos’. També deia això: "Deien carinyo a tothom, marca de qui ofereix un afecte devaluat per excés d’oferta verbal".

–¡Hola, carinyos!

Acaba d’entrar Mario Vaquerizo per asseure’s a firmar tres cadires més enllà, just al costat d’Elisa Victoria i Miguel Noguera. La idea de Mario Vaquerizo assegut al costat de Miguel Noguera.

Tres: Dues hores abans, jo he despertat conscient que avui, si algú em demana una firma, serà en un albarà o un recàrrec d’Hisenda. No he publicat nova novel·la, així que m’enfronto a un Sant Jordi d’entreguerres.

Si em ve de gust escriure sobre Santiago no és només per l’enorme qualitat de la seva novel·la, també de la seva persona, sinó també pel contrast entre la seva vida quotidiana i un dia com avui. L’imagino com Cocodrilo Dundee entrant en un 'coworking' de 'community mànagers’ del carrer del Parlament. És el seu primer Sant Jordi i empatitzo amb el primer impacte, perquè en el meu debut en aquests combats, fa ja vuit anys, em va tocar firmar flanquejat per Albert Espinosa (més cues que les del cine Urgell quan van estrenar 'L’imperi contraataca') i Albert Casals, autor d’'El món sobre rodes' (el nano en va firmar tantíssims que, quan va esgotar la seva tinta, es va veure obligat a demanar-me el meu bolígraf intacte).

I, no obstant, Lorenzo és el primer a estampar la seva rúbrica. Parla molt amistosament amb els seus lectors, que són lectors però també són fans. I a més del seu bon tarannà, té altres armes.

Quatre: A cada un els regala un soldadet bèl·lic de plàstic. "Són russos de la primera guerra mundial i prussians d’alguna napoleònica", m’explica assenyalant una bossa plena d’aquests soldats, com una fossa comuna de colors caiguts en diferents conflictes armats, per després excusar-se: "Són del Risk; és que dels altres més bons no en tenia tants, però n’he portat uns quants". A més d’escriure, Lorenzo consagra els seus dies al poble a armar maquetes i es diu que només comprar soldats d’altres èpoques per retocar-los i recrear escenes de la Guerra Civil. És de gustos solitaris.

Si d’alguna cosa serveix Sant Jordi és per comprovar un parell de bajanades: l’autor escriu sol, a casa seva, i el lector llegeix sol, en la seva (i déu en la de tots). Però, amb una bona novel·la, cap d’ells està sol. Aquesta constatació es torna encara més bonica en el cas d’un asceta gairebé vocacional com Santiago Lorenzo i tots els lectors que, sense treva, li demanen firma i reben regal.    

Cinc: Dues hores després, a la parada de La Central, el nostre protagonista continua amb el seu punta fina. El feliciten per la novel·la Elvira Navarro i també el saluda Edurne Portela. I Manuel Vilas li assegura que ell també coneix uns quants ‘mochufas’, que és com el narrador anomena els fastigosos de pitjor mena de la novel·la de Lorenzo.

Es diria que Sant Jordi és un dia lliure de ‘mochufas’, fins i tot de fastigosos. O que dissimulen molt bé, enarborant roses i grapejant llibres. Tot i que tots, en el fons, "som candidats a fastigosos". Però el cas és que la bossa de soldadets de Santiago Lorenzo s’esgota en l’equador de la seva tercera hora de (incessants) firmes. I ja no plou com a primera hora. De fet, el sol comença a afegir-se a la festa. Potser no és el dia per trobar-se fastigosos, sinó per llegir-los. Sembla que avui guanyen la guerra els nostres.

Temes: Sant Jordi