L’auge de les videotrucades activa la cirurgia plàstica i la dermatologia

Una activitat a l’alça

Especialistes consultats per El Periódico reconeixen que l’activitat de dermatòlegs i cirurgians plàstics, això sí, actuant habitualment en petita intervencions, poques de les quals amb ingrés en clíniques i/o hospitals, s’ha mantingut al ritme que hi havia abans de la pandèmia. Les facturacions no han baixat l’últim any, ja que hi ha hagut gent que ha estalviat al no sortir de casa, al no viatjar, al no gastar. Fins i tot hi ha qui reconeix haver aprofitat els préstecs ICO (Institut de Crèdit Oficial) per a petites intervencions que, normalment, oscil·len entre els 1.000 i 3.000 euros.

El fenomen és mundial, no només a Espanya. Estar tancats i convertir la videotrucada en l’únic vehicle per relacionar-nos amb familiars i companys de feina, han fet que estiguem contínuament fixant-nos en la nostra cara, cosa que, abans de la pandèmia amb prou feines fèiem, a tot estirar a l’aixecar-nos o anar-nos-en a dormir.

Aquest nou tipus de relacionar-nos fa que també es produeixi, segons els experts, un augment de comentaris, fins i tot fins a crítiques o burles entre els grups de WhatsApp, en els quals molts es creuen amb dret a destacar, de vegades sense pietat, els defectes descoberts, en l’altre.

El mòbil, el pitjor mirall

«Una cosa és viure com vivíem abans de la Covid-19 i una altra de molt diferent a com vivim aquesta pandèmia», diu el doctor Josep González Castro, dermatòleg i cap de servei d’Iderma, departament de Dermatologia de l’Institut Dexeus, de Barcelona. «Abans ens miràvem al mirall una o dues vegades al dia i, a sobre, ho fèiem ràpid, a tot estirar a l’hora de pentinar-nos per sortir corrents de casa. I, a partir d’allà, gairebé no ens vèiem la cara fins a l’hora d’anar-nos-en a dormir. Ara, per aquest nou tipus de vida, en la qual el mòbil, ja per si mateix un artefacte imprescindible, s’ha convertit en una eina vital, estem tot el dia veient-nos la cara a la pantalla, parlem amb la família, veïns, amics o companys d’oficina».

I és allà on apareix la possibilitat que descobrim defectes a la nostra cara («jo, en gairebé tots els casos, parlaria de ‘defectets’, no més», assenyala González Castro) i, amb el pas del temps i/o els comentaris dels nostres interlocutors, acabem visitant un especialista per reparar-los. «Els metges hem de ser el més honrats possibles i, sí, assessorar el pacient a fer-se determinats retocs, però mai a accentuar la seva preocupació quan no té cap motiu per estar inquiet o sentir-se lleig, rebutjat».

González Castro assegura que ha tingut pacients que han deixat de dormir per defectes que s’han detectat en aquesta nova vida. «I la veritat, això sí que em sembla exagerat. Una cosa és treure’s taquetes de la pell o arreglar-se els pòmuls o detalls de la cara i una altra, molt diferent, injectar-se bòtox sense mesura», assenyala l’especialista de l’Insitut Dexeus, que defensa que «algunes d’aquestes reparacions augmenten la nostra autoestima i això sí que és positiu, sens dubte».

La gent sembla haver descobert en el confinament que tots, tots, tenim una cella més alta que l’altra i, fins i tot, ha mirat d’arreglar-se un defecte que és de naixement i de tots. Hi ha qui s’ha tret la barba i ha descobert, veient-se contínuament a les pantalles dels seus dispositius, que té papada. «Doncs torni a deixar-se la barba i s’acaba el problema», li recomana González Castro, rebutjant una operació inútil. Ulleres, nas desviat, taques a la pell, arrugues... són algunes de les noves preocupacions en aquesta vida en la pandèmia.

Un fenomen mundial

«Fa mesos que parlo amb els meus companys, especialment dels Estats Units, Sud-amèrica i Àsia i comprovo que el confinament i la nova manera de comunicar-nos ha provocat un augment de les visites a les nostres clíniques i, per descomptat, ha generat més intervencions», afirma el cirurgià plàstic Ramon Vila-Rovira, un dels grans especialistes en la matèria, amb consulta a la Teknon. «És evident que estem parlant de petites reparacions, que ni tan sols necessiten ingrés a la clínica, tot i que també han augmentat les operacions més delicades, sí».

Vila-Rovira reconeix que la facturació de la seva especialitat no ha patit cap mal en comparació amb altres negocis. «Estem en els números d’abans de la Covid. La gent que encara es guanya bé la vida, al no gastar en viatges, àpats i altres entreteniments, ha estalviat i, al descobrir-se aquests petits defectes, es gasten uns quants milers d’euros, això nostre no és el que val un cotxe, per sentir-se millor», afegeix el cirurgià.

Aquest tipus de reparacions ja no són exclusiva, segons relaten González Castro i Vila-Rovira, de les dones. «¡Ni de bon tros!» Pot ser, segons aquests doctors, que les dones, al no maquillar-se perquè no han de sortir tant al carrer, hagin sigut més propenses a descobrir-se taques a la pell que, abans dissimulaven amb una mica de maquillatge. «Fa molt que els homes també mimen la seva estètica, molt, tot i que són menys propensos a les intervencions més delicades». Vila-Rovira reconeix que a la seva consulta de la Teknon les visites no han disminuït gens ni mica.

El poder de la seducció

«Jo ja soc molt gran», diu amb un somriure, que es detecta clarament a través del mòbil (sense pantalla), el basc Javier Elzo, catedràtic emèrit de Sociologia de la Universitat de Deusto i investigador social. «Dic que soc gran perquè m’he interessat pel tema a causa d’altres col·legues de l’estranger que m’han fet caure en aquest detall. He comprovat que aquesta pràctica està molt, molt, estesa als Estats Units i Àsia». I afegeix: «En realitat, aquest tipus de reparacions gairebé les pots mantenir en secret, en família i que, de la mateixa manera que algú t’ha fet caure en el defecte, ni tan sols s’adoni que te l’has reparat».

Això sí, Elzo creu que poden haver-hi, «sense donar gaires voltes al tema», dos motius importants per a aquest ‘boom’ per l’estètica. «És evident que vivim en la societat de la imatge. Les xarxes socials gairebé retransmeten les nostres vides en viu i en directe, és impossible deslliurar-se’n. Continuem molt pendents de la seducció. Sempre, homes i dones, hem volgut seduir. I no només per sexe, per enamorar-nos, per conquerir, no, no, també hem de seduir a l’hora de trobar amics o aconseguir un lloc de treball, a l’hora d’ascendir en el nostre ofici. Si ara estem contínuament veient-nos a les pantalles ens creiem en la necessitat d’arreglar aquests defectes... per continuar seduint o seduir amb més facilitat».

Viure a les xarxes socials

Notícies relacionades

Pilates, ioga i meditació

L’alcohol ja causa el 15% de consultes mèdiques i 150.000 ingressos a l’any

Insistint en el curiós argument de la seducció (els metges comparteixen aquesta tesi), Elzo apunta que, possiblement, el que també ha canviat «pel confinament, per la llei, per obligar-nos a viure tancats» és que «abans, la seducció passava pel tarannà, el vestit que portaves, el cotxe que portaves, els restaurants on anaves o convidaves, els viatges exòtics, els hotels de luxe que escollies... mentre que, ara, tot rau en la teva imatge, en la teva cara, que és l’únic que veu el teu interlocutor».

«I encara més –acaba apuntant aquest prestigiós sociòleg basc– si parlem dels joves, que es passen la vida a les xarxes socials, que viuen una vida paral·lela als seus dispositius mòbils, que narren la seva vida al minut en imatges i, per tant, volen seduir, agradar, a través de les fotos, que, a sobre, solen ser utilitzades pels seus col·legues per ficar-se amb ells, burlar-se’n o provocar-los. I en aquest sentit, i perdoni que torni al tema de la seducció, ara ja no hi ha galanteig com en els meus temps, ara només existeix el pim, pam, pum. En el bon sentit de les paraules, per descomptat».