MALALTIA

Espanya busca 15 hospitals de referència per al sarcoma, càncer de difícil detecció

Vall d'Hebron recolza un projecte estatal per centralitzar el diagnòstic anatomopatològic d'aquests tumors

És un càncer poc freqüent, pel la qual cosa el seu diagnòstic resulta difícil i compta amb un risc més gran d'error

zentauroepp44612701 10 08 2018 sociedad  fotografia de grupo del equipo de los p180810134925

zentauroepp44612701 10 08 2018 sociedad fotografia de grupo del equipo de los p180810134925

5
Es llegeix en minuts
Beatriz Pérez
Beatriz Pérez

Periodista

Especialista en sanitat, temes de salut

Ubicada/t a Barcelona, Catalunya, Espanya

ver +

El sarcoma, que afecta les cèl·lules de l’estroma (les dels ossos, músculs, greix o teixit fibrós), és un dels tipus de càncer menys freqüents. Afecta a un de cada 20.000 espanyols, nens i adults. A Espanya hi ha uns dos mil casos a l’any i a Catalunya, uns 400. Es manifesta, en general i amb excepcions, amb un bony en alguna part del cos, tot i que els metges criden a la calma: la gran majoria d’aquests quistos (el 99%) són benignes. Hi ha més de 50 tipus de sarcomes diferents i centenars de tumors benignes.

Però aquesta realitat és la que fa que els sarcomes siguin tumors de molt difícil diagnòstic i que hi hagi, per tant, unrisc més gran d’interpretació errònia sobre això. Els sarcomes representen l’1% de tots els càncers i, tot i així, suposen el 2% de la mortalitat total d’aquesta malaltia. "La majoria dels metges no veuen un sarcoma en la seva vida. En un hospital on hi ha poc volum de pacients potser apareixen 10 casos a l’any, per la qual cosa l’experiència és poca," expliquen els investigadors d’Anatomia Patològica de l’Hospital Vall d’Hebron (Barcelona) Santiago Ramón i Cajal Cleofé Romagosa.

Els sarcomes representen l’1% de tots els càncers i el 2% de la mortalitat total

Per això la Societat Espanyola d’Anatomia Patològica (SEAP), de la qual tots dos formen part, està treballant en un ambiciós projecte estatal que consisteix en la creació d’uns 15 centres de referència per al diagnòstic anatomopatològic de sarcomes, dels quals tres serien coordinadors. L’objectiu: treballar en xarxa i millorar els diagnòstics en sarcomes.

"Els patòlegs som els qui fem el diagnòstic inicial i generem el coneixement sobre el tipus de càncer. L’oncòleg basa el seu tractament al nostre informe", explica Romagosa, que a més forma part del Grup Español d’Investigació en Sarcomes (GEIS). Per això ella i Ramón i Cajal (nebot besnet del Nobel espanyol) consideren clau que aquest primer pas estigui "ben orientat", una cosa que aconseguirien aquests centres de referència d’anatomia patològica per als quals, en aquests moments, estan buscant finançament i recolzament governamental.

Un tumor molt variable

Els errors diagnòstics es produeixen no perquè els professionals siguin prou bons, sinó per la gran variabilitat del tumor. A França, per exemple, hi havia en el 2012 entre un 30% i 40% d’interpretacions errònies en els diagnòstics de sarcomes. Això sí: només el 8% d’aquests errors tenen conseqüències realment importants en el tractament dels pacients. El percentatge restant són simplement errors en la classificació del tipus de sarcoma, que comporten implicacions menors i que no posen en risc la supervivència del pacient.

França ha aconseguit millorar els diagnòstics en sarcomes gràcies a la creació d’aquests centres especialitzats

Per reduir aquests percentatges, França va crear aquests centres especialitzats en sarcomes que ara la SEAP proposa crear a Espanya. "Gràcies a això, França ha millorat el diagnòstic en aquests tumors. A Espanya encara no s’ha fet, amb la qual cosa l’esperable és que estiguem en nivells semblants als que hi havia França el 2012," explica Romagosa. Seguint el model francès, aquests centres de referència de sarcomes permetrien orientar millor el tractament no només d’aquests 2.000 casos a l’any que es produeixen a Espanya, sinó també dels altres milers de tumors existents que simplement són sospitosos i que no necessàriament acaben resultant malignes.

Els símptomes

L’Hospital  Vall d’Hebron, centre de referència, és un dels més especialitzats en el tractament de sarcomes, un tipus de càncer que porta tractant i investigant des de fa 40 anys. Per a això compta amb un comitè multidisciplinari format per professionals de diferents àrees. "Jo opero sarcomes de l’aparell locomotor: d’ossos, músculs, nervis," explica Manuel Pérez, cirurgià de Vall d’Hebron. Els símptomes són múltiples i, de vegades, el pacient pot no adonar-se’n. El més comú ésl’aparició d’un bony en parts toves (com els músculs) o en les dures (com els ossos). 

"Els sarcomes ossis, per exemple, poden identificar-se, de manera casual, a través d’una radiografia. Però també per un dolor o una fractura", explica Pérez. En les parts toves, els sarcomes solen manifestar-se amb un bony. "Això no significa que sempre que això passa hi ha un sarcoma -precisa-. El pacient ha de preocupar-se i acudir al metge de capçalera quan aquests símptomes persisteixen en el temps o si el bony creix". Els bonys més sospitosos són els més durs i profunds.

El més comú és l’aparició d’un bony a músculs o ossos, tot i que la majoria dels quistos són benignes

L’extracció quirúrgica del tumor és amb freqüència el primer pas, tot i que en ocasions s’aplica abans la ràdio o quimioteràpia per reduir la seva mida. "El seguiment és una cosa molt important en el tractament dels sarcomes. Els controls s’han de prolongar entre cinc i 10 anys després de la malaltia. Un 15% dels casos tendeixen a recidivar [o repetir-se]".

"El sarcoma és un calaix de sastre que inclou 50 tumors diferents. Un 20% dels pacients venen amb metàstasi, generalment en una zona localitzada. Un altre 15% la desenvolupen amb el seguiment", relata per la seva part l’oncòleg Joan Carles. "Els malalts de càncer de mama o còlon solen fer la quimioteràpia després de la cirurgia. En el cas del sarcoma, el paper de la químio per prevenir després de l’operació és molt discutible. Amb la ràdio és diferent: sí que s’ha demostrat que després de l’operació disminueix la recaiguda local". La quimioteràpia, no obstant, sí que juga un paper important en el control de la malaltia metastàtica.

GIST: el sarcoma més freqüent

Segons Carles, el sarcoma més freqüent és el GIST (que respon a les sigles, en anglès, del Tumor de l’Estroma Gastrointestinal). El GIST representa el 25% de tots els sarcomes i no es tracta amb quimioteràpia, sinó amb fàrmacs dirigits a inhibir les proteïnes del tumor. "De tots els càncers, entre un 20% i 25% són poc freqüents i aquí hi ha els sarcomes. Per això és important que existeixin xarxes europees i centres especialitzats", conclou aquest oncòleg.

En tot el procés de tractament del sarcoma els radiòlegs també juguen un paper important en la detecció i estratificació. "És necessari que, davant d’un bultoma, el pacient vagi al centre d’atenció primària [CAP], on el radiòleg ha de veure si és sospitós", explica Rosa Domínguez, radiòloga de Vall d’Hebron. En cas que ho sigui, el pacient ha de ser derivat el més ràpidament possible a un centre de referència que tingui una unitat oncològica per a tumors osteoarticulars, com Vall d’Hebron.

Les possibilitats de tornar a tenir un sarcoma són altes durant els dos primers anys

Notícies relacionades

"El cirurgià envia el pacient al radiòleg perquè l’estadifiquem. Li fem una ressonància per veure on és, veiem en quina situació es troba i realitzem una biòpsia, sempre de la mà del cirurgià," relata Domínguez. Els metges anàtomo-patòlegs (com Ramón i Cajal i Romagosa) tipifiquen, partint de la biòpsia, el tipus de sarcoma. Posteriorment un comitè tria el tractament més adequat per al pacient.

Les posteriors proves radiològiques permeten veure si hi està havent o no una resposta al tractament. "Durant els dos primers anys hi ha alts percentatges de recidives", afegeix Domínguez. Aquesta radiòloga ressalta, a més, la importància de la detecció precoç. "Tot pacient que tingui un bony ha d’anar al CAP, sobretot si aquest bony és profund, creix o és més gran que una pilota de golf".