Anar al contingut

PSIQUIATRE DE L'HOSPITAL CLÍNIC

"L'aposta esportiva 'on line' és la forma més greu d'addicció al joc"

El psiquiatre Eduard Vieta alerta davant l'augment d'addiccions a tot tipo de conductes: al mòbil, al joc, al sexe o a l'esport

En les autolesions corporals d'alguns adolescents subjau la necessitat d'aplacar un dolor psíquic

Àngels Gallardo

"L'aposta esportiva 'on line' és la forma més greu d'addicció al joc"

ALBERT BERTRAN

–Un estudi recent barceloní indica que el 25% dels joves de 13 a 19 anys mostren un problema de salut mental. ¿Tant? És possible. La prevalença del trastorn mental és altíssima. Si comptem tots els patiments psíquics que dificulten l'adaptació social veiem que això afecta el 20% dels nens i un 30% dels adults, en algun moment de la vida.

–¿Quants d'ells pateixen una malaltia mental greu? Gairebé el 10%. Inclou trastorn bipolar, autisme, esquizofrènia o depressió greu, entre altres. No en som conscients, però el malestar mental és el grup de malalties amb un cost social més elevat. Tant al món ric com al pobre.

–¿Està ben atès aquest problema a la xarxa pública de salut mental? No. Molts d'aquests trastorns haurien de ser atesos amb una intervenció psicològica, una psicoteràpia, però el 95% de les persones que la necessitarien no l'estan rebent. El 20% dels trastorns mentals no greus els està atenent el metge de família, al CAP. Recorren a la medicació perquè ni tenen una formació del tot òptima en aquest tema, ni tenen temps. A Catalunya i a la resta d'Espanya.

–¿Amb quin resultat? La sanitat pública d'Espanya està basada en la farmacologia. És més fàcil que se't recepti aquí un antidepressiu que a la Gran Bretanya, França o Alemanya. Hi ha un problema de cultura sanitària, que afecta els serveis i el seu pressupost. Els trastorns mentals van canviant, la cartera de serveis, no.

–¿L'autolesió dels adolescents és un trastorn mental? És un símptoma d'alguna cosa que exigeix un diagnòstic. Unes vegades té finalitat suïcida. Altres, busquen calmar l'ansietat. Algunes tenen un component de demanda d'atenció.

–¿Seria el cas de qui difon les ferides en un grup de Whatsapp? Sí. Però s'ha de diferenciar entre autolesió i el fet de posar-se en situacions de risc. Una cosa és fer-nos talls amb una fulla d'afaitar als braços i les cames, que té un component compulsiu i d'ansietat, i una altra posar-nos en perill per fer-nos una foto.

"No hi ha res més educatiu que posar un nen davant una situació difícil i que la superi"

–¿A què respondria el segon? A la necessitat d'afirmació personal d'alguns adolescents. N'hi ha hagut sempre. Això no és patològic.

–¿I penjar-se d'una biga d'un vuitè pis per fer-se una 'selfie'? Depèn de com ho miris. El que fa el pilot Fernando Alonso potser s'assembla una mica a això de la noia del vuitè, i ell té molts admiradors. ¿És patològic? El problema és que no sabem fins a quin punt hi ha un mínim domini del que és una situació de risc. Hi ha riscos que valen la pena. Altres són estúpids.

–¿Què subjau en una autolesió? Ansietat. Aniria molt bé ensenyar aquesta persona a dominar l'ansietat. La psicoteràpia seria adequada. Encara que s'acostuma a recórrer a fàrmacs.

–Es diu que els adolescents que s'autolesionen no tenen objectius en la vida. ¿Hi està d'acord? No. És una interpretació simplista. Moltes vegades, existeix un malestar intern. Està comprovat que el dolor físic és molt més tolerable que el dolor psíquic. A vegades, una forma de reduir el dolor psíquic consisteix a induir-te dolor físic.

–¿Com és això? Quan sents dolor físic, com a compensació l'organisme segrega endorfines, un opiaci intern,  un analgèsic biològic que indueix sensació de benestar. Les endorfines estan emparentades amb l'heroïna i la morfina. Es generen quan hi ha una satisfacció, però els pots aconseguir causant-te una insatisfacció. És el que passa a qui corre una marató.

–¿Què li passa? Una vegada està entrenat, el cos s'habitua a produir endorfines per compensar l'esforç extrem al qual el sotmets. Molta gent s'aficiona a l'esport dur per aquesta raó.
 
–¿Per això triomfen les maratons? Com en tot, hi ha un factor psicològic, un factor social i una influència biològica. La social, ja la coneixem. Hi ha un reconeixement. La part biològica és menys coneguda, però és important, perquè som animals. Si ets un adolescent i et sents rebutjat, amb una autolesió calmes aquest dolor psíquic. Encara que sigui un mal sistema.

"Quan sents un dolor físic l'organisme genera endorfines, un opiaci biològic que indueix satisfacció"  

–Un mal sistema. És clar. Ens causem un dolor per evitar-ne un altre. Però, insisteixo, és el mateix que li passa a qui practica un esport que li exigeix un gran esforç. Ha d'anar fins al límit. Es fa mal. Molts d'aquests corredors es converteixen en addictes a l'esport per aquesta raó. Alguns en són conscients. Acaben amb els genolls destrossats.

–¿Hi ha molta addicció a l'esport? Molta. I augmenta moltíssim, igual que creixen les addiccions comportamentals.

–¿Addiccions comportamentals? A tot tipus de conductes o substàncies. Al tatuatge –hi ha gent que no pot deixar de fer-se tatuatges, omplen el seu cos–; al mòbil, a l'esport, a la tecnologia, al sexe, a la feina...

–¿En quin moment ho consideren una conducta patològica? Quan aquest comportament els ocupa la vida, deixen de fer altres coses per aquest motiu i al final els causa una disfunció personal.

–Diu que van en augment. Augmenten brutalment, des de fa un temps. Està quantificat. És un fenomen propi d'aquesta època. S'està patint addicció al que sigui. Incloses les drogues. La disponibilitat de drogues és ara més gran. Hi ha més consum de cànnabis que mai en la història.

–¿Ho estan investigant? Està estudiat i demostrat. Oficialment, no obstant, l'única addicció reconeguda és la del joc patològic. La resta, aniran entrant al DSM [manual psiquiàtric que recull els trastorns reconeguts]. L'addicció al joc està molt descrita, arruïnen la família i no poden parar. Però també està evolucionant.

–¿Cap on? Ara la forma més greu i important d'addicció al joc, per tant com està augmentant, ja no passa al casino: és l'aposta esportiva 'on line', la que s'anuncia per televisió. És el número u de les addiccions al joc patològic.

–¿Quina explicació té tot això? Són conseqüències del benestar. Hi ha menjar i els fills ja no es moren de gana, per sort. Hem perdut la capacitat de resiliència, l'habilitat de superar les adversitats de la vida. En la nostra civilització s'ha imposat un estil de vida totalment antinatural. Com que ens passen menys coses greus, patim molt per les petites.

–El que vostès denominen baixa tolerància a la frustració. Exactament. Els nostres fills estan molt sobreprotegits. Ho fem tots, uns més que altres. I a aquests nens els passen menys coses greus.

–A fenòmens nous, solucions noves. ¿Quines? Jo crec que hauríem de canviar l'educació. L'escola hauria d'oferir un ensenyament molt més basada en l'experiència, que posés els nois en situacions de dificultat real. No hi ha res més educatiu que posar un nen davant una situació difícil i que ell la superi.

–¿No s'educa així? No. Estar assegut escoltant un senyor o senyora que explica alguna cosa que al nen no el motiva ni li interessa, no serveix de res. Crec que estem oferint una educació que no promou la resiliència. Molts actes de rebot dels adolescents de què parlem es deuen a això.

–¿Això és cosa de l'escola? És clar. I també de la família. Els pares haurien d'entendre que educar un fill significa premiar i castigar. No només premiar. Als pares els falta autoritat. Estan cansats. S'ha d'actuar. Si no introduïm canvis, la societat anirà cada vegada més cap a conductes i addiccions alienes a les necessitats reals.