Anar al contingut

SERVEI SOLIDARI

Psicoanàlisi 'low cost'

Els 125 psicoanalistes de la xarxa Umbral han atès 2.500 persones que van pagar el preu que van poder

El perfil de pacient que augmenta més és el de l'individu qualificat que viu i treballa de forma molt precària

Àngels Gallardo / Barcelona

Psicoanàlisi 'low cost'

ELISENDA PONS

Una psicoanalista argentina que va arribar a Barce­lona els anys 70, fugint de la dictadura, es va solidaritzar 25 anys després amb els milers de compatriotes que van començar a venir a Catalunya escapant-se d’un caos causat pel 'corralito' financer. Eren persones empobrides, deprimides i desarrelades que tenien un hàbit, generalitzat allà, amb el qual aquí se solia caricaturitzar els argentins: «Tots eren molt usadors de la psicoanàlisi, i tenien problemes», recorda Laura Kait, aquella psicoanalista, que es va proposar ajudar-los.

 «Vaig anar preguntant als meus col·legues quantes persones po­drien atendre a canvi de cobrar-los el que l’analitzat pogués pagar, fins i tot si només eren cinc euros», recorda Kait. Era el 2002. Així va sorgir la xarxa Umbral, que 15 anys després s’ha consolidat com un reconegut recurs de psicoanàlisi freudiana per a persones amb economia en crisi i que atenen 125 professionals a canvi d’uns honoraris accessibles i adaptables. Umbral, que manté les característiques de l’anàlisi freudiana i pot atendre en vuit idiomes diferents, ha proporcionat ajuda a prop de 2.500 individus que durant un any es van comprometre a analitzar-se un cop per setmana.

La psicoanàlisi, tècnica psíquica d’introspecció en què el professional acompanya l’analitzat en un viat­ge parlat cap a l’inconscient que (com en tots els individus) dirigeix la seva vida, exigeix temps i recurrència entre les sessions. Com a mínim són setmanals. Un psicoanalista percep a partir de 50 o 60 euros per sessió, una quota inabastable per als usuaris d’Umbral.

NI A LA PÚBLICA NI A LA PRIVADA

La xarxa Umbral (www.umbral-red.org) ha crescut a l’auspici de dues realitats que el temps no altera. Una, que accedir als serveis de salut mental públics, que ofereixen sessions de psicoteràpia cognitivoconductual, és difícil. La segona, que pagar una teràpia psíquica privada encara és més difícil per a un ampli sector social. A la sanitat pública, les llistes d’espera són llargues i les teràpies curtes –15 o 20 minuts– i molt espaiades –cada mes i mig aproximadament–, una situació que, amb gran freqüència, condueix a una recepta de psicofàrmacs.

«Un 20% de les persones que s’analitzen a Umbral han sigut derivades per un psicòleg o una assistenta social de la sanitat pública», assegura Verónica Bogao, psicoanalista que s’encarrega de distribuir entre els membres de la xarxa a qui hi va per primera vegada.

Les característiques d’Umbral impliquen un control estricte a l’admetre els psicoanalistes que l’atenen, que han d’acreditar un mínim de cinc anys d’exercici. «No és un lloc per a qui està en pràctiques i no té experiència –explica Kait–.­­ Aquí hauran d’atendre persones en situacions molt dures».

L’aspecte del preu que cobren per cada sessió és part essen­cial del que defineixen com l’«ètica de la psicoanàlisi», indica Bogao. «Els expliquem que tenim uns honoraris de referència, de 35 euros per sessió [gairebé un 50% del preu habitual]: qui pot donar més, dona més, i qui menys, menys –explica Bogao–. No menteixen. La gent ve aquí i parla de si mateixa. La seva realitat sorgirà en l’anàlisi».

SOLIDARITAT, NO CARITAT

El preu que s’està en disposició de pagar per una sessió de psicoanàlisi forma part de la relació de cada individu amb el valor de les coses, expliquen. «Els diners són un símptoma: el que no es paga amb diners es paga amb símptomes, amb el cos –indica Kait–. Oferim un treball solidari, no caritatiu. La caritat sempre deixa en deute a qui la rep, té un origen religiós. La persona analitzada no queda en deute amb nos­altres, paga el que pot i a canvi es responsabilitza i treballa».

Lluny de trobar-se amb persones que intentin aprofitar-se del seu plantejament, la realitat és que es troben el contrari. Alguns fins i tot els mostren la seva declaració de renda. «Acaba de trucar-me una dona que demana fer anàlisi –explica Kait–. El primer que ha fet és descriure’m la seva economia: guanya un sou de 700 euros, en paga 400 de lloguer i em proposava dedicar-ne 150 al mes a les sessions. ‘¿Com menjaràs?’, li he dit».

La crisi econòmica ha portat fins a Umbral un perfil de pacient­ que, coincideixen les dues psicoanalistes, era inexistent fa 20 anys. «La precarietat defineix la demanda –explica Kait–. Són persones que han estudiat moltíssim i poden estar venent hamburgueses. No tenen diners per sortir de casa de la mare, no aconsegueixen autonomia, o comparteixen pis i tenen 40 anys». «Pateixen angoixa, una gran incertesa davant el futur, i, el pitjor, no veuen com superar la dificultat per trobar un lloc on viure, una casa, per des d’aquí projectar-se i tenir, potser, un fill –afegeix Bogao–. ¡Un!, perquè dos ja és la utopia. Estem en un moment de gran desemparament general: això és la precarietat».