Les agressions sexuals augmenten el 62% en un decenni a Barcelona

En l’últim decenni ha augmentat un 62% la xifra de dones (un 90%) i homes que són atesos en el servei d’urgències de l’Hospital Clínic després d’haver sofert una agressió sexual o una violació (concepte que ha d’incloure penetració vaginal o anal, certificada per un metge forense). Aquests atacs no han parat de créixer, i la seva progressió preocupa els responsables de la Comissió de Violència Intrafamiliar i de Gènere, servei instal·lat al Clínic que canalitza les agressions d’aquest tipus que tenen lloc a l’àrea de Barcelona. Des del 2003, aquesta unitat atén i investiga les circumstàncies de les persones que acaben de patir una violació o qualsevol tipus d’agressió sexual. Els menors agredits sexualment són visitats a l’Hospital Germans Trias i Pujol, Can Ruti, de Badalona.

Les persones atacades l’any 2005 van ser 170 i van pujar a 278 el 2016, concreta el doctor Manel Santiñá, coordinador de l’esmentada unitat. L’edat predominant de les agredides va oscil·lar entre els 18 i els 25 anys, seguida de la franja que arriba als 35. «La tendència creixent es manté. Des que existeix aquesta comissió no hem observat canvis educatius que ajudin a modificar els valors socials –indica Santiñá–. Falta consciència que homes i dones som iguals».

Recursos escassos

Predominen les agressions sexuals que es produeixen en un domicili al qual la víctima ha anat de manera voluntària, perquè li és conegut o perquè l’ha convidat un amic. Un 8% tene lloc en el marc de la família i un 9%, en una discoteca.

Aquest increment no ha anat acompanyat d’una dotació més elevada de professionals i mitjans per atendre el problema i les seves conseqüències, assegura la psiquiatra Lluïsa García-Esteve, responsable del pla psiquiàtric establert al Clínic per atendre les seqüeles psíquiques, de notable gravetat, que succeeixen una agressió sexual. És l’únic servei públic d’aquestes característiques per a l’àrea de Barcelona. 

«Els recursos per atendre les seqüeles d’una agressió sexual són molt escassos a Catalunya –indica la psiquiatra–. Totes les mesures es bolquen en campanyes de prevenció, que estan molt bé, però es cuiden molt poc els mitjans de què disposem per a l’atenció posterior». «Les institucions reprodueixen una certa actitud vergonyant envers aquestes dones, igual com passa entre la resta de la societat, encara que no es digui –assegura García-Esteve–. És una reacció ancestral, molt antiga, que persisteix de manera conscient o inconscient».

Aquest rebuig velat envers les víctimes d’una violació, afegeix la psiquiatra, el mostren, «encara que sembli mentida», les mateixes agredides. «Tendeixen a amagar el que els ha passat, i fins i tot se’n culpen. ‘Si no hagués anat allà, si no hagués passat per aquell carrer…’ –descriu García-Esteve–. Per aquesta raó, les telefonem, a totes individualment, quan ha passat el període inicial agut, immediat a l’agressió, perquè vinguin a visitar-se». D’una altra manera, adverteix, aquestes dones poden arrossegar de forma indefinida unes alteracions que els hipotequen la vida.

Humiliació de final incert

Aquestes seqüeles poden sorgir tant si s’ha patit una agressió sexual aparentment menys greu –un tocament a l’ascensor–, com si ha sigut una violació, indica l’especialista. La sensació de ser objecte d’un domini de final incert és idèntica, afegeix García-Esteve. Qui està patint una agressió sexual, o una violació, explica, sent que la seva vida és a les mans de l’atacant. «En aquell moment, la persona victimitzada pot sentir que potser està en els últims moments de la seva existència –afirma la psiquiatra–. Aquesta sensació d’humiliació, dominació i invasió de la intimitat dona lloc a la percepció que la pròpia vida li pertany al violador». «És una percepció similar a la de qui pateix un atac terrorista, excepte en el fet que això només li està passant a ella», afegeix.

Aquesta persona quedarà dominada per un sentiment predominant: «Por, pànic i horror», descriu García-Esteve. El tractament que se’ls ofereix al Clínic pot prolongar-se fins a dos anys.

Deprimides i desconfiades

«Les conseqüències de la violació alteren la vida laboral, familiar i de parella –enumera la psiquiatra–, canvien la manera de relacionar-se amb tot. Les víctimes es tornen desconfiades». Depressió, crisi d’angoixa, agorafòbia i –potser el més greu– trastorn d’estrès posttraumàtic (TEP) són malestars coincidents en moltes d’aquestes dones.

En la primera fase de l’atenció que els ofereix el Clínic, l’objectiu és que restableixin les funcions bàsiques de la vida, que acostumen a haver perdut: que puguin dormir d’una tirada i sense malsons, que tornin a alimentar-se sense dificultat –deixen de menjar– i que recuperin la capacitat d’estar soles. Poden aconseguir-ho amb ajuda de psicofàrmacs o sense.

Reviuen i reviuen l'agressió

Notícies relacionades

Pilates, ioga i meditació

L’alcohol ja causa el 15% de consultes mèdiques i 150.000 ingressos a l’any

Superat aquest capítol, s’endinsen en el patiment del qual es nodreix el TEP. «Qui pateix aquest trastorn repeteix mentalment l’agressió de manera contínua, quotidiana, i en cada repetició el seu cos torna a reviure un per un tots els símptomes que va experimentar en el moment de l’atac –explica la psiquiatra–. La seva ment no arxiva els fets, sinó que els manté vius. Els reinicia. Això és el que s’ha de desactivar». Si no es tracta, es pot cronificar.

Desfer el procés psíquic de gran patiment que inicia una agressió sexual és imprescindible, fins i tot quan la persona atacada no és conscient del dany patit, decideix ocultar-lo o el minimitza. Els membres del servei de García-Esteve telefonen a les víctimes una a una i tracten de fer que siguin conscients que han sigut agredides i que tenen dret a rebre ajuda.