La soledat potencia l'anorèxia i la bulímia en nens de 10 a 15 anys

En la generació de nens que han fet els 10 anys i que no arriben als 15 abunden aquells que no troben ningú a casa quan tornen del col·legi a la tarda. Per múltiples raons familiars, berenen i sopen sols. Si la seva escola ha compactat als matins l’horari de les classes, també dinen en soledat al migdia: hi ha un plat de pasta a la nevera. Aquesta circumstància, que no és estrany estendre a uns caps de setmana en què els pares estaran molt cansats i no tindran temps per fer alguna cosa amb els seus fills, està considerada un factor precipitant, potenciador o fins i tot causant dels greus trastorns alimentaris que afecten la població catalana de 10 a 17 anys.

    

«Menjar en soledat, sense cap familiar que l’acompanyi, és un factor de risc perquè s’agreugi o precipiti una anorèxia nerviosa restrictiva o una bulímia en un nen», afirma la psiquiatra Teia Plana, adscrita a la unitat de psiquiatria infantil a l’Hospital Clínic.

  

Estant mentalment sa, propiciar diàriament que un menor d’11 o 12 anys seleccioni a la nevera el berenar i el sopar que deglutirà sense aixecar la vista del portàtil o de la tele, també és vist com una conducta inadequada. «No acompanyar un nen en cap àpat del dia, ni tampoc el cap de setmana, està considerat una negligència familiar –assegura Anna Sintes, psicòloga clínica a l’Hospital de Sant Joan de Déu, d’Esplugues–. Si aquest noi o noia pateix un trastorn alimentari, la soledat és un factor de risc d’empitjorament. Una nena bulímica sola a casa arrasa la nevera».

DISPARADOR D’EMPATXOS

Part del tractament que es pauta als menors que pateixen anorèxia nerviosa –negació o por de menjar– o bulímia –empatxos desmesurats seguits de vòmits– consisteix precisament en el compromís patern de fer com a mínim un àpat al dia tots junts a taula. «La soledat és un disparador d’empatxos que després han de compensar fent molt exercici físic o prenent les pastilles que no haurien de prendre», afirma la psicòloga Sandra Gussinyer, membre del col·lectiu Nens en Moviment. Quan no es produeix aquesta compensació després del tip de menjar, adverteix la psicòloga, a curt termini aquest nen pateix obesitat, una malaltia tan perillosa com la restricció alimentària.

  

«Acceptar que el nen dini o sopi sol cada dia, i que passi les tardes a casa sense cap companyia és una desatenció familiar molt greu que no necessàriament és conseqüència de la pobresa –afirma Sintes–: tant passa a fills d’alts executius, com als d’un taxista que treballa 16 hores al dia».     

  

Qui acaba de tenir un fill es mentalitza que haurà de dedicar un temps diari a estar amb ell, però aquesta presa de consciència s’acostuma a suavitzar quan el petit compleix una edat que es compta en dos dígits. «A ningú se li acudirà deixar que un nen de 2 anys s’organitzi els sopars, però sí que es veu acceptable fer-ho d’aquesta manera quan compleix els 10, encara que és igualment greu», afegeix Gussinyer. «Potser és injust classificar com a negligent una família que és víctima d’un ritme de vida que no controlen –puntualitza–. Però és un fet que quan un adolescent passa les tardes sol, avorrit i enganxat a la tauleta, obrir la nevera i acabar amb el menjar que hi hagi li proporciona un cert benestar». 

   

Encara que l’obesitat no està definida com una malaltia mental, els nens que pateixen aquesta greu alteració del pes corporal sí que estan en risc de desenvolupar un trastorn alimentari, una patologia psíquica, adverteix la psiquiatra Teia Plana. «Patir obesitat als 10 o 12 anys és un factor de risc per desenvolupar anorèxia, en especial si ningú està amb ells quan mengen –exlica Plana–. Comencen a fer dietes i si perden pes, s’obsessionen amb l’aprimament. Decideixen quin àpat del dia se saltaran. I perden el control». Menjar en família, en un entorn agradable i tenint els pares com a exemple, és un preventiu de tot això, assegura Plana.

  

 «Als hospitals de dia de trastorns alimentaris de Catalunya [on els menors, greus, estan en horari escolar] els pares han de firmar un contracte comprometent-se que quan el seu fill estigui amb ells, fora del centre, no estarà sol ni un moment –assegura Gussinyer–. Si no ho firmen, no s’emporten el seu fill. Han d’organitzar-se. L’acompanyament familiar forma part de la prescripció mèdica».

Notícies relacionades

Un estiu sense ningú a casa

Pilates, ioga i meditació

    

Compartir hores amb els pares és un requisit ineludible del desenvolupament mental sa dels nens, coincideixen les especialistes. «Cada dia, com a mínim un àpat junts, més els dels caps de setmana», proposa Sintes.