«La patologia mental està poc diagnosticada en pacients amb VIH»

-Dues malalties i dos estigmes: ser portador del virus d'immunodeficiència humana (VIH) i tenir una malaltia mental. ¿Complica molt el tractament aquesta confluència?

-Des del punt de vista de l'estigma, si des de Salut Mental ja hi treballem  molt en contra, en pacients amb VIH encara més. La societat conserva encara molts prejudicis sobre aquest col·lectiu. Alguns famosos han sortit a la televisió dient que tenen el virus, però es fan poques campanyes de sensibilització i prevenció, i el nivell de contagi és molt alt, ens preocupa. Des del punt de vista mèdic, és complicat discernir si un problema al cervell és per una malaltia psiquiàtrica o és resultat del mateix virus. I, en tot cas, s'ha d'evitar interaccions en les medicacions.

-¿Quina és la prevalença de la depressió i l'ansietat en el VIH?

-La majoria dels estudis, tots americans perquè a Europa gairebé no n'hi ha, diuen que el 40% dels pacients seropositius tenen depressió. I aquest nivell es pot extrapolar a altres malalties com el càncer.

-¿Els problemes de la ment associats al VIH arriben majoritàriament a conseqüència del diagnòstic?

-No. Així com en el cas del malalt oncològic, depressió o ansietat es donen principalment per l'impacte psicològic de la malaltia, en el cas del VIH també hi pot haver una causa neuropsiquiàtrica. Per un costat, els malalts psiquiàtrics tenen més risc d'encomanar-se (un bipolar, tres vegades i mitja més que qualsevol persona; i algú que consumeix drogues, encara més). Per un altre costat, el mateix virus afecta el sistema nerviós central.

-¿En tots els casos?

-El 40% de la població (del col·lectiu de seropositius) pot tenir afectació cognitiva pel virus. No és que sigui un malalt mental, però sí que pot tenir un trastorn neuropsiquiàtric per l'efecte directe del virus al cervell. A això s'hi ha de sumar que, entre els infectats pel VIH, n'hi ha que consumeixen drogues i també l'efecte de la medicació sobre el sistema nerviós central. Els tractaments per al virus també poden donar problemes psiquiàtrics. Per tant, hi ha quatre motius per entendre la gran associació de la psiquiatria o salut mental amb el VIH.

-¿La medicació del virus no afina encara a no afectar el cervell?

-Cada vegada més, però hi va haver fàrmacs que donaven molts problemes secundaris. Alguns retrovirals poden causar problemes neuropsiquiàtrics. Ara els professionals estan més sensibilitzats sobre la qüestió i, si sospiten que el pacient de VIH pot tenir problemes psiquiàtrics, eviten certs medicaments.

-¿Quins símptomes predominen a nivell mental en els pacients de VIH?

-L'insomni és molt habitual. Molts antiretrovirals provoquen insomni, i altres, depressió; per exemple l'Interferon, que es dóna en hepatitis

-no en casos de VIH- però és un exemple, perquè pot donar problemes psiquiàtrics. Hi ha fàrmacs que per la seva estructura molecular provoquen alteracions al cervell que poden donar lloc a problemes psiquiàtrics. Però en molts casos no tenim gaire marge.

-¿I aquesta afectació cerebral no es pot aturar d'alguna manera?

-No s'ha aconseguit frenar del tot. En part perquè el virus no es reprodueix igual en el cos que en el sistema nerviós central i perquè no tots els tractaments funcionen igual en el cos que en el cervell. Actualment, ja intentem oferir, en la combinació de medicació, alguna que penetri fàcilment en el sistema nerviós central, sobretot si el pacient té queixes de problemes cognitius.

-¿Passen tots per psiquiatria?

-Nosaltres únicament veiem els que ens envien, els que els infectòlegs consideren que necessiten ser tractats per un psicòleg o un psiquiatre. Però en realitat entre el 40% i el 60% dels pacients amb VIH haurien de passar pel psicòleg o pel psiquiatre, perquè és aquesta més o menys la prevalença. El 40% tenen depressió. Si hi sumes el consum de drogues, un percentatge important hauria de passar per aquí, encara que tampoc els podríem atendre tots. La patologia mental està infradiagnosticada en pacients amb VIH. En la unitat de VIH atenem entre 3.000 i 4.000 persones. Algunes ja segueixen tractament psiquiàtric o teràpia psicològica.

-¿Els metges especialistes que tracten les malalties cròniques tenen prou en compte els problemes mentals subjacents o derivats d'aquestes patologies?

-Depèn de la sensibilitat que tingui cada professional, l'oncòleg o l'infectòleg en el cas de càncer o del VIH. Perquè, si no l'hi pregunta al pacient o aquest no ho expressa, no hi pot intervenir. Amb una analítica es pot veure si hi ha algun problema metabòlic i aleshores enviar-lo al dietista, però el patiment de la persona és difícil de valorar si no se la interroga.

-¿Podria el mateix especialista en oncologia o infectologia, encara que no sigui psiquiatre, tractar l'ansietat o depressió d'un dels seus pacients? 

-Sí, i per això jo insisteixo molt que els especialistes no psiquiatres ja intentin fer un tractament d'aquests problemes, que no esperin a enviar-nos-els a tots. Els metges d'assistència primària ja ho fan, i els especialistes no psiquiatres també ho poden fer, són metges. Els infectòlegs, a un pacient amb el colesterol alt li donen el tractament per al seu problema; si veuen que és hipertens, li donen el tractament corresponent per a la seva hipertensió; si té el nivell de sucre alt, també. Doncs si té depressió o ansietat, ¿per què no li poden donar un antidepressiu?

-¿El cervell desperta, potser, un excessiu respecte? ¿Pot ser això?

-Bé, que els faci respecte una esquizofrènia, un trastorn bipolar o una addicció a les drogues ho comprendria, però la depressió i l'ansietat són molt habituals i han d'aprendre a tractar-les.

-La psiquiatria segueix estant recolzada sobretot en fàrmacs?

-Actualment encara n'hi ha un excés. No obstant, en el cas dels malalts mèdics s'intenta evitar al màxim afegir fàrmacs al seu tractament. Per això comptem també amb professionals de la psicologia.

-Però amb les retallades, els serveis de psicologia a la Seguretat Social s'han vist molt minvats. ¿Què es fa quan no hi ha psicòlegs?

-Com sempre s'ha fet, quan una persona entra a la consulta del metge de capçalera i es posa a plorar acostuma a sortir-ne amb antidepressius, perquè és cert que la resposta així és més ràpida, i si no hi ha psicòlegs disponibles, és l'únic que li queda al metge de primària que té cinc minuts. No té temps de gaire psicoteràpia.

-¿Per què sempre és tan lent un tractament psicològic?

-Perquè modificar estructures de pensament o comportament resulta difícil. Però és molt més estable fer una teràpia en el temps. Enun cas de depressió, si es fa teràpia en lloc de prendre únicament medicació, la persona pot fer uns canvis que després queden en ella. No obstant, amb la medicació únicament, quan es deixa de prendre, al cap d'un temps podem tornar a estar igual. També depèn de la malaltia de què es tracti. La psicoteràpia és molt més important en un malalt mèdic. El psiquiatre passa a un segon lloc.

-Els psiquiatres, si no receptessin fàrmacs, ¿què serien?

-Nosaltres també donem pautes i indicacions. Conèixer l'origen i la causa de moltes malalties psiquiàtriques també és tasca nostra. I en el futur tindrà molta importància la nostra experiència en habilitats de comunicació i d'interacció amb el pacient.

-¿Quines prevalences més latents tenim a nivell general psiquiàtric?

-Ansietat i depressió, sobretot ansietat. I també preocupen els problemes d'alcohol i el suïcidi.

Notícies relacionades

Pilates, ioga i meditació

L’alcohol ja causa el 15% de consultes mèdiques i 150.000 ingressos a l’any

-¿Què hi podem fer nosaltres per frenar o evitar aquests mals?

-La relaxació estalvia prendre tranquil·litzants, i hi ha molts llocs on aprendre a fer-la. Ho aconsellem molt. S'ha de perdre la por a relaxar-se. Ajuda a prevenir problemes psiquiàtrics a la llarga.