Radiografia de la lluita veïnal a Sabadell a través de cinc fites clau

“‘En el barrio no había luz, ni agua, ni asfalto, ni aceras, ni siquiera un practicante para lo que sucediera’”. Així descrivia el poeta Miguel Núñez Pedregosa la vida al nord de Sabadell als anys seixanta. Molt ha canviat la imatge des d’aleshores. Els carrers estan pavimentats, totes les cases disposen d’aigua corrent i llum elèctrica i un ja no s’ha d’embrutar les botes de fang cada vegada que passeja pel carrer.

Aquestes millores, ara considerades bàsiques i imprescindibles, són el fruit d’anys de reivindicacions veïnals, una lluita que ha passat del pla simbòlic al físic a través d’una exposició organitzada per la Federació d’Associacions Veïnals (FAV) de Sabadell, que commemora els 50 anys de moviment veïnal al municipi.

Un total de deu murals de fusta i poc més de dos metres d’altura condensen la història de la lluita proletària durant la segona meitat del segle XX. El Centre Cívic Arraona-Els Marinals acull la mostra durant el mes d’abril, però l’exposició viatja de barri en barri perquè tots els veïns puguin visitar-la.

1. La importància de la immigració

Un dels objectius de l’exposició és reivindicar el paper de la immigració en el desenvolupament de les associacions veïnals. L’any 60, el nombre d’habitants de Sabadell (Vallès Occidental) va duplicar el dels anys 40, però no hi havia cases per a tothom. L’alcalde Josep Marcet i Fonts havia derogat el pla de vivendes de la Segona República, així que va haver de rectificar i crear el seu propi pla el 1952.

Les onades de migrants es van trobar amb una gran precarietat laboral i social. La majoria eren camperols que van decidir buscar millor fortuna a la ciutat, després que el franquisme acabés amb qualsevol possibilitat d’assolir la reforma agrària que es va plantejar durant la Segona República.

També hi van arribar famílies de revolucionaris estigmatitzats pel règim, com és el cas de Manuel Navas, president de la FAV Sabadell. Ara té 69 anys. D’aspecte afable, amb cabells i bigoti blancs, va arribar a Sabadell amb tan sols tres anys. La seva àvia n’havia passat quinze anys a la presó i el seu pare, cinc, així que van decidir abandonar el seu poble, Torredonjimeno (Jaén), i començar una nova vida a Catalunya.

Navas ha sigut testimoni directe de l’evolució del moviment veïnal i de les transformacions de la ciutat. Durant la seva joventut, vivia en una petita estança amb la seva família que no tenia ni aigua, ni llum ni lavabo. “Cada vegada que teníem una necessitat... anàvem al bosc”, explica Navas.

El seu cas no és únic, fins i tot se’l podria considerar un privilegiat respecte a les famílies que vivien a les 208 coves que el Pla General d’Ordenació de Sabadell comptabilitzava el 1956. També, respecte a les barraques de Torre-romeu, fetes de fusta, maons i xapa, sense finestres i construïdes entre escombraries i rebutjos que l’exposició mostra a través d’un conjunt de fotografies dels anys 70.

2. Desconnexió entre la perifèria i el centre

Gràcies a les retallades de textos i imatges d’arxiu, l’exposició ensenya com les males condicions de vida als suburbis i la desconnexió amb el centre de la ciutat van desencadenar les primeres assemblees veïnals. També van tenir un paper rellevant els capellans obrers, que apostaven per afavorir i estar amb els pobres. Així es van gestar les Joventuts Obreres Catòliques (JOC), on Navas va militar dels 15 als 19 anys, fent així els seus primers passos en la lluita veïnal.

Als anys 50 i 70, la desconnexió entre l’extraradi i el centre de la ciutat era gairebé total. Juan Gómez García, un dels principals activistes del barri de Ca n’Oriac, criticava que “al centre de la ciutat hi acostuma a viure l’amo o gerent de la fàbrica i altres càrrecs públics”.

Una protesta a la qual la Federació d’Associacions Veïnals de Sabadell es continua afegint en el dia d’avui. “Jo encara dic que baixo a Sabadell quan vaig al centre de la ciutat”, apunta Navas amb un mig somriure. “La desconnexió entre el centre i la perifèria continua existint. Només amb Toni Farrés –primer alcalde democràtic de Sabadell– vam veure una inclusió real dels moviments de la perifèria en els òrgans de poder”, apunta el dirigent de la FAV.

3. La simbiosi del moviment obrer i veïnal

Un altre aspecte que la mostra ha volgut homenatjar és la importància dels vincles entre protestes obreres i veïnals, que van formar una oposició conjunta al règim franquista. “el moviment obrer dels anys seixanta ja era fort, però necessitava alimentar-se dels barris per poder transmetre i amplificar el seu missatge”, va publicar l’historiador Xavier Domènech.

Als barris la gent demanava millors condicions de vida i, quan anava a la feina, millors condicions laborals, una simbiosi que afavoria que les lluites s’enfortissin mútuament. També va tenir un paper decisiu la revista Can Oriachfundada el 1970, va servir com a portaveu de reivindicacions proletàries i urbanístiques de tot el cinturó suburbial.

Moltes de les primeres agrupacions de veïns, que encara no tenien una activitat reivindicativa, van començar a organitzar-se en la clandestinitat. Per contrarestar el fenomen, que creixia cada any, el franquisme va crear les Associacions de Caps de Família, unes entitats que estaven dirigides pels alcaldes de barri i que oferien cobertura legal als veïns, però no van tenir protagonisme.

4. Unió en la lluita antifranquista

Segons Domènech, les protestes per la remodelació de la Gran Via, juntament amb altres projectes d’obres faraòniques, és la primera gran mostra de la necessitat de coordinació entre les associacions de veïns. Al cap de poc temps, l’any 1974, es va constituir un secretariat provisional que va acabar evolucionant en la Federació Veïnal de Sabadell, tal com ara es coneix.

Durant el tardofranquisme, la societat va començar a generar consciència política, més enllà de les reivindicacions socials, i van començar a prendre protagonisme les lluites per la democràcia i la llibertat.

Va ser el desembre de 1975 quan les diferents associacions veïnals de la ciutat van difondre un manifest que exigia la dimissió del consistori franquista i la seva democratització. I tan sols dos dies més tard, un total de 36 entitats reclamaven a l’Ajuntament que es pronunciés a favor de l’amnistia als presos i exiliats.

Un any després, va tenir lloc la Vaga General, una protesta que l’exposició recorda com a massiva. La ciutat es va paralitzar i els moviments veïnals i obrers van prendre els carrers, fet que va derivar mesos més tard en la dimissió de l’alcalde franquista Josep Borrull, que governava des de 1965.

5. Les associacions de veïns en l’actualitat

Junt amb la mostra s’ha publicat un còmic de deu pàgines que vol difondre de forma pedagògica la història del moviment veïnal, amb l’objectiu que el missatge arribi també a la gent que no sap o no està acostumada a llegir. La Federació d’Associacions Veïnals de Sabadell ja ha distribuït un total de 40.000 còmics, 25.000 per als socis de les associacions de veïns i els altres repartits entre els centres cívics i instituts.

Manuel Navas repeteix una vegada i una altra que “seria impensable una Sabadell com la d’avui sense la feina que ha realitzat el moviment veïnal al llarg de tots aquests anys”. Arran de la crisi i el 15-M, han proliferat multitud de plataformes com ara la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH) i la Marea Blanca amb objectius molt concrets, i s’ha posat en dubte la utilitat de les associacions de veïns.

Notícies relacionades

Barcelona, Sabadell i Viladecans, les ciutats amb més obra nova iniciada a Catalunya des d’inicis del 2023

El Vallès, epicentre de la convivència Rodalies-FGC: «Preferiria pagar però tenir un bon servei»

“Sempre em semblarà collonut que els ciutadans s’organitzin, de la manera que sigui, però nosaltres volem recordar la importància de les agrupacions de veïns. Tenim una visió més global. Nosaltres estem a tots els barris i som capaços de recollir totes les demandes col·lectives”, reivindica Navas mentre colpeja la taula al so de cada punt.

Més notícies de Sabadell  a l’edició local d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA