El Verger del Mediterrani (i 7): La cadira de rodes i els clavells (Carlota) | Text i podcast
La trista i tràgica història de Carlota Sirvent, assassina confessa, desentranyada per ella mateixa i per tots els que van viure al seu voltant en les circumstàncies que la van portar a cometre el crim
zentauroepp54204951 solar camarero200722101808 /
El detonant, ja ho he dit, va ser aquell maleït terreny. Va ser com si allà es descrigués el meu futur, com si un magnetisme de segles m’atragués cap a les seves profunditats. Ai, no ho sé, pot ser que exageri. Una vegada comets un crim, ja tot s’hi val. Ho he llegit a la presó, que aquí hi ha una biblioteca amb llibres de cites. Copio el que va dir un tal De Quincey, que, pel que sembla, s’atipava d’opi o de substàncies semblants. Comences per matar algú, va escriure, i acabes faltant a missa els diumenges. I això vol dir, segons entenc jo, que una vegada has matat algú, el que vols és trobar un sentit al que has fet, però crec que el tal De Quincey, que anava fins al cul d’opiacis, exagerava en comparar l’assassinat amb anar a missa, que són coses diferents, cony. Bé, el que vull significar és que em vaig veure impulsada per un forat a la parcel·la que jo ja vaig veure el primer dia, en somnis, i que aquest forat s’havia d’omplir i res millor que omplir-lo amb la persona amb qui acabava de llogar el solar.
Un magnetisme que em va obnubilar. Perquè el cert és que jo estimava l’Eddy, tot i que ‘estimar’ sona molt fort, i no m’importava cuidar-lo, perquè soc una persona amb esperit de col·laboració i solidaritat. Fins que va arribar la febre del Tinder i em vaig capbussar en aquest oceà de tios i perfils i fins que vaig topar amb el Tomás, que aquest sí que no era com jo, tot i que reconec que col·laboració i solidaritat també les va tenir, totes dues, cap a mi. Fins i tot li divertia, crec.
I això vol dir, segons entenc jo, que una vegada has matat algú, el que vols és trobar un sentit al que has fet
Podia haver sigut el crim perfecte, perquè la policia crec que va aparcar el tema i els diaris van deixar de parlar del meu Eddy desaparegut, i després jo em vaig poder dedicar a cobrar la seva discapacitat mentre el temps anava passant i jo em dedicava al que ja sabeu i també a comprar-li una tablet al meu David, que això l’hi deu a l’Eddy, tot i que ell no ho sàpiga. I vaig continuar treballant a la residència, tot i que notava, de tant en tant, mirades com de temor, com si sospitessin de mi.
Però quedava la cosa de la cadira de rodes. Era a casa, com testimoni mut de l’Eddy, com a recordatori de la seva absència, plegada i en un racó. Un dia vaig decidir cedir-la a l’asil, en un acte de generositat, per allunyar-la del pis, però resulta que no feia sinó trobar-me-la pels jardins, amb un d’aquests avis al damunt, fins que l’avi la va dinyar (jo tenia el dia lliure, aquell dia, per cert) i després va arribar una àvia i també s’hi va enfilar, i jo sempre estava pendent de la maleïda cadira, com si l’Eddy volgués comunicar-se amb mi des del més enllà. I un dia ja no vaig poder més i em vaig inventar que l’havia de recuperar perquè la meva mare la necessitava i no els va agradar, però van deixar que me l’emportés. Era meva, de fet, jo només l’havia cedit.
Amb la cadira a casa, una altra vegada, vaig pensar que el millor era anar al Verger del Mediterrani i dipositar-la allà, al terreny, com una mena d’estàtua en honor a la memòria de l’Eddy. Vaig comprar un ram de clavells, la vaig carregar al cotxe i me n’hi vaig anar. La vaig col·locar just a sobre d’on era l’Eddy, pobret, com un homenatge, i va ser llavors quan em va veure la bruixa de la ferralleria i dels matolls i les males herbes. Després va trucar a la policia i van excavar i van trobar l’Eddy al fons del clot. I van anar lligant caps, que no era tan difícil, cony, i aquí es va acabar tot.
En el fons, va ser un amor intens el que vaig tenir amb l’Eddy, una relació apassionada
No em sento orgullosa del que vaig fer, però això és el que va passar. No sé quant temps estaré tancada, però quan surti, que un dia o un altre sortiré, el primer serà anar al Verger del Mediterrani per rememorar aquelles tardes amb l’Eddy, amb les cadires plegables i la taula de càmping, també plegable, i la caravana que mai no vam instal·lar, i la piscina que tampoc no va arribar mai al verger, i també els berenars amb el David, mentre l’Eddy descansava allà al fons.
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
Notícies relacionadesEn el fons, va ser un amor intens, el que vaig tenir amb l’Eddy, una relació apassionada que potser no he sabut reflectir amb claredat. Seria una pena que us quedéssiu amb els detalls macabres. S’assembla més al que diu un altre tio d’aquests que hi ha a la biblioteca. Un tal Paulo Coelho, o una cosa semblant, i escriu coses tan boniques com aquesta: «Hi ha al món un llenguatge que tots comprenen, és el llenguatge de l’entusiasme, de les coses fetes amb amor i voluntat». I també en té una altra, que em va de primera per acabar aquest últim episodi: «No hi ha amor en pau. Sempre ve acompanyat d’agonies, èxtasi, alegries intenses i tristeses profundes». Que bo, el Coelho aquest, la clava. «Manteniu-vos bojos, però comporteu-vos com a persones normals». L’estimo.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
