El Verger del Mediterrani (5): La Carlota i un coixí (Carlota) | Text i podcast

Em vaig passar, en això estic d’acord, i no va ser gens fàcil, és a dir, em vaig complicar la vida, però es van ajuntar dos factors que em van empènyer a matar-lo i muntar l’escenari per on vaig deambular els mesos següents, fins que no vaig poder més. El primer, la pasta. Si l’Eddy es moria, em quedava amb una pensió de merda. Si desapareixia i ningú podia demostrar que estava mort, em quedava el temps que fos fins que aparegués, com a mínim, amb la paga per discapacitat. I després, a més, podia quedar-me amb els seus estalvis, perquè jo tenia la seva targeta i ningú no m’havia de dir res per treure diners del caixer. ¿O no?

El segon factor va ser una mena d’atracció inusitada pel buit. Vertigen. Llançar-se al buit. Matar-lo perquè sí, perquè és el que ell volia i perquè va arribar un moment en què també em venia de gust a mi. Va ser culpa del Verger del Mediterrani, aquest terreny. Quan el vaig veure, per primera vegada, ja vaig pensar en un clot. I aquesta imatge mai no em va abandonar, s’anava repetint al meu cap aquell estiu del 18, quan l’Eddy ja anava en cadira de rodes i després no podia moure’s del llit, quan jo em vaig abandonar a la luxúria més tremebunda –vaja, potser no tant, senzillament luxúria– amb l’Eddy a l’habitació del costat i jo amb els meus amics de Tinder, que anaven passant per casa i em preguntaven «què és aquest soroll», i jo els deia: res, res, només és l’Eddy, que balbuceja.

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

relats d’estiu

Notícies relacionades

Un conte de vampirs (i 7): Tots tenim ullals | Text i podcast

Un conte de vampirs (6): La casa del vampir | Text i podcast

Per descomptat que va ser premeditat. Anem per parts. Primer, va ser cavar el clot. Ho vaig demanar al Tomás, perquè el seu perfil deia que era jardiner. Em fixava en els perfils per si de cas. No era l’únic al·licient de Tinder, és clar, però eren detalls a tenir en compte. Normalment no se sol tenir a casa congeladors com els de les pel·lícules americanes, que maten el marit i el guarden al congelador fins que se’n va la llum del barri i, és clar, després tots a córrer, que el cos es desfarà i serà un desastre. Primer, el clot, doncs. El Tomás es va oferir sense fer preguntes i, veient que estava disposat, també li vaig proposar una altra cita, el dia en què vaig matar l’Eddy. O vam matar, perquè el Tomás també va assistir a la cerimònia sense queixar-se. Això va ser fàcil. Em vaig acomiadar de l’Eddy amb carinyo, li vaig donar un somnífer i un calmant que van estar a punt de matar-lo abans d’hora i després venia allò del coixí, que és un recurs súper senzill, ràpid i sense dolor. Entre les pastilles i el coixí va passar un temps i el Tomás, per descomptat, va actuar com havia de fer-ho, perquè venia al que venia. Així que vaig ofegar l’Eddy i el Tomás em va ajudar a portar-lo al Verger del Mediterrani, que és on el vam enterrar, al forat. Després el vam cobrir de terra i s’ha acabat. Si algú pensa que el relat és ficció i que em continuo inventant coses, és que mai no ha tingut una cita a Tinder. Allà pots trobar de tot, fins i tot un jardiner psicòpata que no dubta a cavar un clot i enterrar un cadàver només per tenir rotllo. Són així, ho juro.

Després vaig anar de vacances amb el David, el meu fill, i en tornar vaig dir: «David, cony, l’Eddy ja no és al llit, deu haver fugit». I el David em va dir que era impossible, així que vaig acusar la Carla, que és la part més lletja de tot plegat, pobreta, perquè mira que n'és, de dolça. Però bé, la van interrogar i va sortir-ne com si res, i a mi també em van interrogar, és clar, però em vaig animar a enviar missatges al mòbil de l’Eddy (els escrivia el Tomás, que és un sol) i crec que va colar, tot i que ja se sap que la policia mai no deixa anar la presa i sempre està a l’aguait. Pot ser que em seguissin un temps, però no trobaven l’Eddy, que és el que passa a les pel·lis americanes de congeladors, que si no hi ha cadàver, doncs això, que resulta que no hi ha crim.