El Verger del Mediterrani (2): El terreny de Maria Bellpuig (Carlota) | Text i podcast

La cosa no donava per més, però a l’Eddy li va semblar bé i no es va atrevir a dir que era un lloc de somni o alguna tonteria d’aquestes, perquè no ho era, ni de lluny, però el lloguer era tan barat que li vaig dir que d’acord. L’hi vaig dir perquè era com donar-li un cigarret al condemnat a mort abans de l’execució. Bé, exagero. No eren les seves últimes voluntats, però gairebé. I em va semblar que estava il·lusionat amb allò de ficar allà la caravana i imaginar que èrem en alguna cosa així com un lloc de somni, un paratge per escapar-se de la ciutat i per escapar, també, dels seus malsons, de la imminent paralització del seu cos. 

La cosa no donava per  més, no només pel que explico de Maria Bellpuig i del seu marit. Fent un volt pels voltants, ja et feies a la idea que això era l’avantsala d’una cosa molt tètrica, d’una cosa molt desolada, d’una cosa molt sinistra. Era una d’aquestes urbanitzacions dels 70 que es van anunciar a so de bombo i platerets per a tots aquells que no eren prou rics per construir-se una mansió en un verger ni prou pobres per no permetre’s el luxe de fugir de la ciutat i tenir una cosa semblant a una segona residència. Algú va tenir la idea de muntar una espècie d’hostal, que era també l’oficina de promoció, amb piscina inclosa com a reclam. Es van vendre poques parcel·les, perquè, per divergències amb l’ajuntament, mai no va arribar el subministrament d’aigua ni l’elèctric, ni van asfaltar els carrers, ni van posar fanals, aquests de llum groguenca. I tot es va anar esfondrant, la idea del Verger del Mediterrani, dic, perquè no hi havia res més per esfondrar. El març del 18, quan vam llogar el terreny, només vivien allà la Maria Bellpuig i el seu marit, en un extrem aïllat d’aquest tristíssim desert de matolls, i una altra família, a prop del que va ser hostal i oficina de promoció, amb la piscina buida, bassals verdosos, rajoles desballestades, ferros rovellats. Una delícia, vaja. 

Alguna cosa va atraure l’Eddy, potser el sentir-se conforme amb la degradació. Potser no hagués suportat unes vacances en un resort, tots pendents del pobre home desballestat i buit. Allà – ara em sembla intuir-ho – estava preparant el seu final. És una cosa que m’entendreix i, alhora, em calma, m’ofereix una mica de pau, com si estigués donant-me senyals. Insistia en allò d’anar-se’n, «abans d’ennuegar-me», i jo feia veure que no el sentia, perquè ni sabia per on començar ni a qui acudir, i ell pretenia que m’aprofités de les facilitats de treballar en un asil, «perquè allà ho fan tots els dies, ¿no?». És clar que em resistia, com carai ho havia de fer, sinó. Una té la seva moral particular i en aquell temps no entrava en els meus plans. En aquell temps, dic. I alguna cosa em va atraure, a mi també. La pulsió d’una terra irregular, pansida, pedregosa, aspra. Aquest espai abrupte i fantasmal.      

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

Notícies relacionades

Un conte de vampirs (i 7): Tots tenim ullals | Text i podcast

Un conte de vampirs (6): La casa del vampir | Text i podcast

relats d’estiu

L’Eddy em va dir que el primer que tocava fer era comprar un tancat, «potser de canyís o de bruc o de malla, el que sigui més barat,» perquè quedés clar on començava la nostra «propietat» i on acabava la de Maria Bellpuig. «És important delimitar», va dir, i després em va encarregar que comprés també una porta de fusta per tancar la tanca, «però que sigui bastant gran, perquè hi pugui entrar la caravana». Mai no vam arribar a ficar la ‘rulot’ al terreny. A tot estirar hi vam estar quatre o cinc vegades, amb cadires plegables i una taula de càmping. A l’estiu del 18 tot es va precipitar.